De la “màxima expectació” pel cas Gao Ping al silenci absolut: el cherry-picking de la propaganda a Andorra

El periodisme té una obligació elemental: si obres un tema amb grans titulars, tens el deure moral i professional de tancar-lo amb la mateixa intensitat. Sobretot quan allò que està en joc no és un simple conflicte polític, sinó la reputació de persones, empreses, famílies i fins i tot el relat històric d’un país.

Fa només uns mesos, els mateixos blogs i webs de sempre ens advertien amb to gairebé apocalíptic de la “màxima expectació” davant la sentència del cas BPA derivat de Gao Ping. Titulars solemnes, penes astronòmiques, anys de presó, centenars de milions en multes. 

Tot presentat com el gran moment de la veritat. El relat era clar: aquí hi havia una estructura gairebé mafiosa i el desenllaç judicial estava destinat a confirmar allò que durant anys s’havia insinuat o afirmat.

Però la realitat judicial —sempre més tossuda que els relats interessats— ha estat molt menys cinematogràfica.

A Espanya, el conegut cas Emperador ha acabat amb pactes de conformitat, penes mínimes i una reducció dràstica del relat criminal inicial. La gran macrotrama presentada durant anys s’ha anat desinflant jurídicament. Elements que havien estat elevats a categoria de prova gairebé definitiva han perdut centralitat. I allò que es presentava com una estructura criminal d’enormes dimensions avui apareix molt més matisat del que durant una dècada es va voler vendre.

I aleshores arriba la gran pregunta: on són ara els grans titulars?

On és aquella “màxima expectació”? On és la urgència informativa? On són els editorials indignats? On són les portades que prometien el veredicte definitiu?

El silenci.

Un silenci ensordidor.

I és aquí on apareix un dels grans mals del periodisme contemporani: el cherry-picking ideològic. Amplificar fins a l’extenuació tot allò que reforça un relat propi i minimitzar, ignorar o silenciar allò que el qüestiona. No és informació; és propaganda amb aparença de periodisme.

Quan una acusació ocupa portades durant anys però les contradiccions del relat queden relegades a un racó —o desapareixen— el missatge és devastador: l’objectiu no era informar, sinó construir una narrativa.

I aquesta narrativa, en el cas BPA, ha tingut conseqüències enormes. No parlem només d’un banc. Parlem de vides destruïdes, reputacions demolides, treballadors estigmatitzats, empresaris convertits en símbols del mal i un país sencer condicionat per una història explicada sovint en blanc i negre.

Naturalment, això no significa que no s’hagin d’investigar possibles irregularitats. Tot sistema financer necessita controls rigorosos i la justícia ha de fer la seva feina. Però el periodisme també ha de fer la seva: informar sense convertir-se en fiscal, jutge i executor moral alhora.

Hi ha una diferència enorme entre investigar i militar. Entre informar i fer activisme disfressat de neutralitat. Entre el contrast i la consigna.

L’Andorra de 2026 ja no és la de fa quinze anys. La ciutadania és més crítica, més desconfiada i menys disposada a empassar-se etiquetes fabricades des de despatxos polítics, econòmics o mediàtics. La credibilitat ja no es decreta; es guanya. I es perd molt ràpid quan els silencis són massa evidents.

Si un mitjà va considerar notícia de primer ordre la promesa d’un càstig exemplar, també hauria de considerar notícia de primer ordre qualsevol element que compliqui o matisi aquell relat. El contrari és convertir la informació en una arma selectiva.

Perquè el problema no és equivocar-se. El problema és escollir deliberadament quina part de la realitat mereix existir i quina ha de desaparèixer del debat públic.

I això, més que periodisme, s’assembla massa a propaganda.