Tocqueville als Pirineus

La Llibertat individual rarament desapareix de manera sobtada. El seu final acostuma a ser més discret i, precisament per això, més eficaç, és en una successió de decisions raonables, tècnicament justificades i socialment intencionades que, sumades, van reduint el marge d’acció real dels individus. 

El punt és que no hi ha ruptura sinó que hi ha una substitució. Alexis de Tocqueville va capturar aquest mecanisme amb una intuïció que continua sent incòmoda avui i és que el poder modern no necessita imposar-se per la força quan pot gestionar la dependència. 

El que ell anomenava “despotisme suau” no és una tirania clàssica, sinó una forma de confort polític en què l’Estat es converteix progressivament en l’autor implícit de gairebé totes les decisions rellevants.

El resultat és subtil, però profund, ja que el ciutadà no perd els seus drets de manera formal si no perd la necessitat d’exercir-los i aquí el problema, pel fet que la llibertat continua existint en el llenguatge, però deixa de ser una experiència quotidiana. I el buit que deixa aquesta inacció no es nota com una pèrdua, sinó com un alleujament. 

Quan això passa, el centre de gravetat es desplaça. Ja no és la societat qui utilitza les institucions, sinó les institucions les que defineixen els límits del que la societat considera possible. 

En aquest context les comunitats petites poden experimentar amb més intensitat aquesta transformació si confonen proximitat amb delegació. Quan tot és accessible, la temptació de no assumir res es fa més gran. I quan la gestió substitueix la iniciativa, la llibertat deixa de ser una pràctica per convertir-se en una formalitat ben administrada.

A diferència del món de 1984 de Orwell, on la llibertat desapareixia sota la vigilància i la por, el gran risc de les democràcies modernes és molt més subtil: una societat que, envoltada de regulacions, tutela administrativa i dependència institucional, acaba renunciant gradualment a exercir la seva pròpia autonomia sense ni tan sols percebre-ho com una pèrdua.

Un exemple clar a Europa és el mercat de l’habitatge en països com Espanya, on la combinació de regulació urbanística complexa, protecció als ocupes, llicències lentes i excés de tràmits acaba desincentivant la iniciativa individual, de manera que molts projectes que podrien sorgir de la societat civil simplement no arriben a existir. 

La solució no passa per menys ordre, sinó per millors regles, és a dir, simplificar la normativa, reduir la discrecionalitat administrativa i garantir seguretat jurídica perquè qualsevol persona o emprenedor pugui prendre decisions i materialitzar-les sense dependre d’un laberint burocràtic que substitueixi la seva pròpia capacitat d’actuar.

La llibertat només existeix mentre s’exerceix. Hem de tenir molt present i més en aquest temps que no és una disciplina social i personal, sinó un estatus.

Potser el repte no és defensar la llibertat com un principi abstracte, sinó evitar que es converteixi en una comoditat gestionada. Perquè el dia que una comunitat ja no necessita decidir per ella mateixa, veurem com la llibertat no ha estat abolida sino que ha estat perfectament substituïda