Dos mesos de la mort de Charlie Kirk, el silenci digital per l'excés informatiu

Demà farà dos mesos que Charlie Kirk, activista polític conservador i fundador de Turning Point USA, va ser assassinat mentre pronunciava un discurs davant milers d’estudiants en una universitat de Utah. Li van disparar al coll, en directe, en un espai públic i en un acte polític. El van matar enmig d’una defensa de la llibertat d’expressió. I, malgrat això, avui gairebé ningú en parla. En una era en què la informació circula a velocitat de reflex, la memòria s’ha convertit en un residu descartable. La mort de Kirk ha estat enterrada pel soroll del timeline. El que no encaixa amb el relat dominant, senzillament s’esborra.

La generació que presumeix de consciència social és la mateixa que ha convertit la indignació en un espectacle efímer. L’era digital ha creat un fenomen nou: la memòria selectiva automàtica. Allò que incomoda, s’aparta. Allò que no reforça el discurs correcte, desapareix. És profundament irònic. Aquells que es proclamen defensors de la llibertat i dels drets civils són els primers a silenciar, assenyalar i expulsar socialment qualsevol veu que qüestioni el seu catecisme ideològic. La tendència de l'esquerra idealista ha deixat de ser una demanda de justícia per convertir-se en una maquinària de censura emocional. Cancel·lar és més important que conversar. Assenyalar és més fàcil que argumentar.

L’exemple de Sydney Sweeney és revelador. Una actriu és atacada a les xarxes per un anunci innocent que jugava amb el doble sentit de good jeans, que sona com good genes. La mateixa gent que diu defensar les dones va ser la que la va insultar, l’assetjà i la va voler obligar a demanar perdó. Això és la cultura woke: una moral rígida disfressada de sensibilitat progressista. Una caça de bruixes digital que canvia l’aixada per piulades.

El problema d’aquest progressisme sentimental és que no resol res. S’ha convertit en un negoci ideològic que viu de la indignació. I que promou més l'odi i la violència que els suposats feixistes que no són més que la seva pròpia irracionalitat manifestant-se. Només veuen fantasmes, creuen que qualsevol crític és capaç de desenterrar velles idees. 

Polítiques bonistes, vestides de rosa, que acaben convertides en xiringuitos subvencionats, mentre els problemes reals —violència, inseguretat, manca de responsabilitat individual— es cronifiquen sota el pretext de la inclusió. La ideologia del “tot val” permet la reincidència de persones que, en alguns casos, ni tan sols haurien de ser al país. L’Occident actual ha creat una estructura que perdona l’agressor i condemna la víctima a callar per no “ofendre”.

I sí, Andorra és un paradís comparat amb moltes ciutats nord-americanes. Però fins i tot aquí comencem a notar la deriva. Arriben discursos importats com paquets d’Amazon: models culturals que xoquen frontalment amb el sentit comú i amb la realitat social del país. Es normalitza l’autocensura per por a ser etiquetat. Es toleren actituds i discursos destructius en nom del bonisme. Tot per evitar l’etiqueta de “no ets prou sensible”. És així com s’entra en la decadència: no per decisions grans, sinó per petites renúncies acumulades.

I quan algú s’atreveix a assenyalar-ho, arriba el mecanisme de defensa més infantil i violent del progressisme emocional: insultar. “Feixista.”, ” “Perill públic.” No hi ha debat. No hi ha raonament. Només hi ha un desig desesperat de silenciar allò que incomoda. És la negació absoluta del pluralisme. És la mort intel·lectual de l’espai públic.

Charlie Kirk continua mort. Un activista assassinat durant un acte polític en una universitat hauria d’haver obert una reflexió profunda sobre radicalització, violència ideològica i llibertat d’expressió. Però no ha passat. No es vol parlar d’això perquè no interessa que se’n parli. El seu assassinat és una prova dolorosa que, quan la víctima no és útil al relat, la societat digital gira el cap. En l’era de la validació general, el que no es converteix en consigna desapareix.

La pregunta és incòmoda però inevitable: si avui podem oblidar un assassinat polític en dos mesos, què més estem disposats a oblidar demà?