EDITORIAL | No em toqueu el meu Pedro Sánchez

Un és conscient de la magnitud del que pot passar si se li dóna visibilitat. Però resulta increïble que des de mitjans públics s’utilitzi aquesta plataforma per atacar i intentar estigmatitzar ciutadans que, precisament, t’estan pagant el sou. Ciutadans que tenen ple dret a la llibertat d’expressió.

És cridaner que s’insinui que el fet que youtubers parlin críticament de Pedro Sánchez pugui generar problemes per a Andorra. Reconèixer Palestina no causa problemes amb Israel? Això sí que sembla acceptable, oi? Però que els youtubers opinin sobre Pedro Sánchez, ai, això sí que molesta! Potser el que realment incomoda són les seves opinions.

La situació resulta escandalosa: cada matí aquest senyor intenta imposar la seva pròpia narrativa, una narrativa que ningú compra. Fins i tot membres del Govern li han dit que no entenen de què parla, que no saben a què es refereix, i tot i així persisteix en la seva croada mediàtica contra els youtubers que, a més, li estan pagant el sou.

En un mitjà privat, això es podria entendre: al cap i a la fi, són els seus diners i la seva decisió. Però en un mitjà públic, que cada matí s’utilitzi per impulsar agendes personals és, com a mínim, motiu d’investigació. Sóc una persona pacient i amb mà esquerra, però arriba un punt en què la societat ha de conèixer el que aquest senyor fa cada matí. És lamentable que s’utilitzin recursos públics per promoure una narrativa estrictament personal.

Si un vol imposar la seva pròpia narrativa, que ho faci amb els seus diners i el seu mitjà. No s’utilitzen mitjans finançats per tots per alimentar rancúnies personals. Això afecta directament youtubers, emprenedors i creadors de contingut que venen a Andorra a aportar, no a rebre diners públics. Venen a impulsar negocis, i es troben amb obstacles: estigmatització i sabotatge sistemàtic. Quan sentin que els posen problemes constantment, que sàpiguen que darrere hi ha persones dedicades a entorpir la seva tasca.

Aquesta és, precisament, la raó per la qual vam crear el nostre propi mitjà de comunicació: era escandalós veure titulars que manipulaven la realitat, com si tots els problemes del país fossin culpa dels youtubers. Les dades mostren clarament quin és l’origen real dels problemes. Però el que realment és escandalós és que s’utilitzin mitjans públics per estigmatitzar els qui financen el seu funcionament.

Quan algú fa un negoci i rep multes, obstacles o traves, l’origen està en aquesta part de la població que conspira contra els inversors estrangers. Això deixa en mal lloc el Govern d’Andorra davant de qui ve a aportar al país. Quina seguretat jurídica ofereix un país quan certs sectors dediquen els seus esforços a perjudicar els qui arriben a invertir? Això no és propi d’un Estat homologable a la Unió Europea; és més propi d’una república bananera. O es vol ser un país europeu i homologable a qualsevol Estat de la UE, o es vol ser una república bananera tribal. Ambdues coses alhora són impossibles.

Finalment, cal preguntar-se què es busca amb aquesta narrativa: potser que els youtubers no puguin expressar la seva opinió o que se’ls expulsi per pensar diferent? Quin objectiu persegueix realment aquesta campanya? Perquè, al final, sembla que qui busca imposar la censura i dividir la població podria ser el mateix instigador. Els mitjans públics haurien d’informar i servir l’interès general, no impulsar agendes personals ni protegir sensibilitats individuals.

No em toqueu el meu Pedro Sánchez.