La UE està morta o només ens agrada exagerar?

D’un temps ençà s’ha posat de moda una pregunta: “Europa està morta?”. El relat és simple i potent. Fa quinze anys Europa era a dalt de tot i ara queda enrere dels Estats Units i atrapada entre Washington i Pequín. És un diagnòstic còmode: convida al cinisme i a plegar veles. Però, si parem, mirem dades i verifiquem, la història és menys dramàtica i més incòmoda.

Segons el Banc Mundial, entre el 2008 i el 2023 el PIB de la Unió Europea ha crescut poc, mentre que el dels Estats Units ho ha fet molt més. El resultat és que el pes econòmic europeu, comparat amb el nord-americà, ha baixat. I la renda per càpita també s’allunya. El “desenganxament” és real i mesurable. Això cal assumir-ho sense dramatismes però sense autoenganys.

Ara bé, una cosa és perdre posició relativa i una altra decretar la defunció del continent. El PIB europeu no s’ha enfonsat, ha continuat creixent. La majoria de ciutadans viuen encara en societats amb sanitat pública, educació accessible i nivells de pobresa i desigualtat, en general, més baixos que als EUA. El model és fràgil i discutit, però no vivim en un paisatge de ruïnes. Confondre “ja no som primers” amb “estem acabats” és més un estat d’ànim que una anàlisi.

El segon mantra diu que la Xina ens ha passat al davant i que Europa desapareix del comerç mundial. La realitat és més matisada. En exportacions de béns, la Xina ja és primera, la UE perd pes i altres potències pugen. Però Europa continua sent un dels tres grans pols comercials del planeta i manté una quota molt significativa en béns i serveis. El problema no és que ja no hi siguem, sinó que cada any pesem una mica menys.

El tercer element del diagnòstic és la productivitat i la innovació. Aquí les dades són dures. De les cinquanta empreses tecnològiques més grans del món, només una petita part són europees. La inversió en R+D és inferior a la nord-americana, el capital risc també, i el nombre d’unicorns digitals és clarament menor. La digitalització de moltes empreses europees va amb retard. El tòpic que diu que Europa regula molt i innova poc no surt del no-res.

Tot i així, tampoc aquí el mapa és uniforme. L’est d’Europa ha viscut una convergència sorprenent. Països que fa una generació estaven molt per sota de la mitjana europea s’hi acosten ràpidament. Dins del suposat pacient a l’UCI hi ha economies que corren. I, mentre els EUA ens superen en tecnologia punta, la UE acostuma a sortir millor parada en sostenibilitat, energia renovable i alguns indicadors socials. Ho paguem amb costos energètics alts i tensions industrials, però també és part de la foto.

Des d’Andorra o des dels Països Catalans tot això no és teoria. És vida quotidiana. Quan un jove format aquí decideix si se’n va a Berlín, a Dublín o a Califòrnia, està responent a la pregunta de si el nostre model li ofereix futur. Quan un autònom o una petita empresa es barallen amb tràmits interminables mentre competeixen amb gegants digitals llunyans, estan topant amb les contradiccions del sistema. Quan una família mira el rebut del lloguer o de la llum i veu que treballa més que mai però arriba justa a final de mes, nota el “desenganxament” no en un gràfic, sinó al compte corrent.

La pregunta clau, per tant, no és només en quin punt estem, sinó què fem amb aquest diagnòstic. El perill del discurs “Europa està morta” no és només que exageri, sinó que paralitza. Si tot està perdut, si res no funciona, si sempre anem tard, per què implicar-nos en cap projecte col·lectiu? És molt més fàcil donar per fet que el guió es decideix a Washington o a Pequín i limitar-nos a rondinar des del sofà.

Però les mateixes dades que mostren la pèrdua de pes també apunten una altra possibilitat. Europa continua sent una de les zones més riques i segures del planeta, amb un enorme capital humà i un estat del benestar encara viu. El repte és aprofitar aquests actius per reconstruir un model productiu menys basat en el turisme i el maó i més en la productivitat, la ciència, la tecnologia i un mercat intern realment integrat.

Potser la pregunta no és si Europa està morta, sinó si nosaltres estem disposats a tractar-la com un projecte viu. Això implica assumir que hem perdut terreny davant els Estats Units i la Xina, però també que tenim marge per reaccionar. Vol dir exigir menys autocomplaença, menys nostàlgia i menys paperassa inútil, i molta més ambició en educació, recerca, indústria i justícia social.

Quan sentim per enèsima vegada que “La UE està acabada”, podem quedar-nos amb el titular fàcil o fer l’esforç d’entrar en els matisos. El primer camí inflama però no canvia res. El segon és més lent i menys brillant, però és l’únic que deixa oberta la porta que, d’aquí uns anys, el que avui semblava un epitafi acabi sent només un toc d’alerta que vam saber aprofitar.