Manual de fricció: guia per llegir l’Estratègia de Seguretat Nacional 2025 el 2026

Document analitzat (oficial, Casa Blanca):
https://www.whitehouse.gov/wp-content/uploads/2025/12/2025-National-Security-Strategy.pdf

Vaig formar part de la USAF ROTC Detachment 560 en l’època en què Juli Minoves era ambaixador d’Andorra a Nova York. Això em va permetre residir legalment als Estats Units a finals dels 80 i especialitzar-me en seguretat nacional, proliferació d’armes nuclears i els interessos estratègics dels EUA a l’Àfrica. 

Vaig decidir no acceptar cap lloc en acabar la formació universitària a Manhattan College; l’any 2000 em vaig traslladar a Florida i, després d’una intervenció federal, em van “convidar” a abandonar el país. Des d’aleshores, el meu passaport andorrà sovint queda en screening quan entro i surto dels EUA.

Ho explico per una raó simple: quan llegeixes un document de seguretat nacional, no estàs llegint “un text”. Estàs llegint un manual de permís. I el 2026 el context fa aquesta lectura més crua que mai.

A Veneçuela no som davant de “pressió” ni de “diplomàcia dura”: el fet operatiu és que el cap d’Estat acaba sota custòdia dels EUA, i la defensa ho descriu com una abducció militar. Políticament, això s’entén com invasió operativa i segrest, encara que l’objectiu sigui un dictador i encara que hi hagi càrrecs penals: el precedent és el missatge.

A casa, la mort de Renee Nicole Good per trets d’un agent d’ICE no és un “incident”: és força letal federal al carrer, amb protestes i xoc institucional. Això no és soroll domèstic: és un indicador de fractura interna sota pressió, i la fractura interna també és un vector estratègic.

I a fora, quan el president dels EUA parla de posseir Groenlàndia com a requisit de seguretat, el problema ja no és la frase: és el que implica per a l’arquitectura mental d’aliances.

Amb aquest teló de fons, l’Estratègia de Seguretat Nacional deixa de ser un informe més. Aplicada amb fricció, presses i política domèstica al damunt, pot empènyer crisis locals cap a escalades globals.

El que segueix és una guia de lectura: recorro l’informe com a full de ruta —principis, prioritats i regions— i després de cada bloc hi afegeixo una crítica curta (una o dues frases): què pot passar en el pitjor escenari plausible i amb qui xoca.

La regla de risc amb què llegeixo tota la resta

Jo ho miro com un pendent: com més friccions hi ha, com més dany pot causar un error, com més interdependent és el sistema i com més ràpida i confusa és la crisi, més fàcil és relliscar… i més difícil és frenar.

Crítica (pitjor escenari): el perill rara vegada és una frase aïllada; és el paquet complet quan empeny alhora —rearmament, coerció econòmica, zones d’influència i polarització interna—. En aquest punt, l’error de càlcul amb potències rivals deixa de ser improbable i esdevé estadístic.

Primer, el marc mental: quan “posar el focus a tot arreu” vol dir no controlar res

L’informe insisteix que estratègia no és una llista de desitjos: és triar, prioritzar i limitar el focus al que és vital.

Interès nacional retallat, no universal. La idea és abandonar l’impuls d’arreglar el món sencer i concentrar-se en l’essencial. Crítica: retallar el focus redueix la sobreextensió, sí; però crea buits que altres omplen de pressa. El xoc arriba després, quan intentes revertir fets consumats, sobretot davant potències que avancen amb fets i no amb declaracions.

Pau a través de la força. La força es presenta com dissuasió i com a condició de negociació, com si la pau fos un resultat natural del múscul. Crítica: en el pitjor escenari la teva dissuasió es llegeix com a preatac. Això converteix l’incident “menor” en detonador d’escalada, perquè ningú vol ser l’actor que “s’empassa” l’humiliació.

No-intervencionisme… però amb excepcions que el desmenteixen. Es promet un llindar alt per intervenir, evitant reconstruccions interminables, però el marge real sempre queda obert. Crítica: el pitjor escenari és la contradicció: proclames contenció i normalitzes operacions que el món interpreta com a captura extraterritorial. Això dispara represàlies indirectes i contagia el mètode.

Competència i mèrit com a filtre ideològic. S’afirma que la supervivència depèn del mèrit, la competència i la coherència institucional, rebutjant doctrines internes que suposadament degraden l’Estat. Crítica: en el pitjor escenari es converteix en purga i guerra cultural exportada. Es perd interoperabilitat amb aliats i s’afebleix la cohesió del bloc just quan la rivalitat sistèmica exigeix coordinació total.

Després, les palanques operatives: quan el front intern deixa de ser “domèstic”

Aquí l’informe baixa al terreny: fronteres, llibertats, càrregues aliades, acords, economia.

La frontera com a nucli de sobirania. La migració massiva es planteja com tensió sobre recursos, cohesió i seguretat, i la seguretat fronterera com a element primari. Crítica: el pitjor escenari és que el front intern es converteixi en teatre permanent de força i propaganda. Xoca amb veïns, diàspores, ciutats i estats, i erosiona la cohesió que necessites per gestionar crisis externes.

Llibertats centrals… i pressió sobre aliats. Es defensa el marc constitucional i s’anuncia pressió a socis per restriccions percebudes com antidemocràtiques. Crítica: si es converteix en una croada cultural transatlàntica, erosiona la coordinació estratègica. S’obren esquerdes polítiques dins del bloc quan el que caldria és disciplina de crisi.

S’ha acabat l’Atlas: càrregues i despesa com a prova de lleialtat. Es reclama que els aliats assumeixin més càrrega amb compromisos de despesa molt més alts. Crítica: forçar l’aliança a cop de pressió fiscal pot produir obediència aparent i ressentiment real. I el ressentiment és el material perfecte per a la zona grisa: desinformació, sabotatge, vetos i paràlisi.

La pau com a eina de realineament. Es ven la pau com a mecanisme per estabilitzar regions i obrir mercats, fins i tot en conflictes perifèrics. Crítica: el pitjor escenari és la pau de foto: congeles conflictes sense resoldre’ls i reapareixen quan canvia el cicle polític. És una pausa armada, no una reconciliació.

Quan el comerç es torna arma: seguretat econòmica com a seguretat nacional. Comerç, cadenes crítiques, reindustrialització, indústria de defensa, energia dominant i predomini financer s’integren com a elements explícits de seguretat nacional. Crítica: el pitjor escenari és una guerra econòmica total on ningú pot desescalar sense “perdre”. Això no només enfronta rivals; també arrossega aliats atrapats en cadenes globals i provoca represàlies creuades.

Finalment, el mapa real de friccions: on s’encén el món quan algú ensopega

L’informe prioritza regions amb una lògica simple: triar és part del pla. I el que tries també és un missatge.

El veïnat com a doctrina: l’hemisferi primer. L’hemisferi es presenta com l’àrea on cal negar incursions externes, controlar actius crítics i alinear aliats. Crítica: en el pitjor escenari es llegeix com una zona d’exclusió. Això converteix l’Amèrica Llatina en un tauler de guerra híbrida, alimenta cops indirectes i multiplica la probabilitat de represàlia per tercers.

Veneçuela com a precedent operatiu que ho contamina tot. La captura del cap d’Estat veneçolà, descrita per la defensa com abducció militar, actua com a missatge global: si es normalitza la captura extraterritorial, altres respondran amb segrest, proxy o cop mirall. Crítica: el pitjor escenari no és Veneçuela: és l’aprenentatge internacional. Si el dret ja no frena, només frena la represàlia, i la represàlia rarament arriba on l’esperes.

Àsia com a accelerador: el lloc on un error es converteix en cascada. Àsia és el teatre on economia i tecnologia es barregen amb mar i aire i amb línies vermelles. Crítica: aquí hi ha el risc sistèmic màxim: màxima connectivitat, màxima velocitat, màxima ambigüitat. Un accident pot convertir-se en una cascada d’aliances abans que la diplomàcia trobi un telèfon que funcioni.

Europa: estabilitat amb Rússia i fi de l’expansió perpetua. La idea és tancar fronts, reduir dinàmiques de setge i empènyer Europa a sostenir-se més. Crítica: el pitjor escenari és congelar el front amb termes que incentivin futures revisions per la força. I si Àsia s’encén alhora, el sistema es parteix: ja no gestiones una crisi, gestiones prioritats incompatibles.

Orient Mitjà: descarregar càrregues, construir pau… amb l’energia com a detonador. Es busca reduir implicació directa, evitar reconstruccions i protegir chokepoints. Crítica: el pitjor escenari és represàlia asimètrica més energia com a disparador global. Un sol chokepoint alterat pot sincronitzar crisis regionals en una crisi mundial.

Àfrica: de l’ajuda a la inversió, amb els recursos al centre. La inversió i els minerals crítics es converteixen en eix. Crítica: el pitjor escenari és guerra per minerals i sabotatge de subministraments. És un teatre perfecte per a guerres per delegació: molt impacte global i poca visibilitat pública fins que ja és massa tard.

En el moment de tancar aquest text apareix un senyal que no és decoratiu, és estructural: després de l’episodi veneçolà, el poder polític obre taula amb responsables del sector energètic per parlar del “futur” del país i de garanties de seguretat per invertir.

Això importa per una raó simple: en geopolítica el precedent no el fixa només l’operació. El fixa la seqüència que ve després. I la seqüència que el món llegeix —encara que ningú l’escrigui així— és inequívoca: operació de força → canvi de tauler → taula amb petroli.

Crítica (pitjor escenari): aquesta lectura multiplica l’incentiu a la represàlia indirecta. Sabotatge, proxies, atacs a infraestructura, guerra energètica i escalada per tercers. Ja no es tracta de “guanyar Veneçuela”: es tracta de castigar el precedent i trencar la rendibilitat del mètode.

I mentre escric aquestes últimes línies, el clima s’endureix encara més: a Groenlàndia, els líders de tots els partits han reaccionat conjuntament per rebutjar la pressió i accelerar la resposta institucional. I als Estats Units, continuen apareixent noves gravacions del tiroteig de Minneapolis, reobrint el debat públic sobre l’ús de força federal i mantenint la tensió política en ebullició.

Quan una superpotència normalitza que pot capturar un cap d’Estat fora del seu territori i tractar un país com un cas operatiu, el sistema aprèn una lliçó brutal: el dret deixa de ser el fre; el substitueix la por. I quan la por és el fre principal, l’escalada deixa de ser excepció i passa a ser eina.

Quan, a més, s’instal·la la idea de tractar un territori aliat com un inventari estratègic —posseir-lo en nom de la seguretat—, el que es trenca no és una frase. És el reflex d’aliança que evitava malentesos mortals. En aquell instant, l’arquitectura mental del bloc s’omple de soroll, sospita i càlcul propi.

I quan, a dins, la política s’endureix fins al punt que operacions federals deriven en mort, protestes massives i xoc institucional, la política exterior deixa de ser càlcul fred i passa a obeir impulsos interns. En seguretat nacional, això és dinamita: decisions preses per a consum domèstic en un món on el marge d’error ja és mínim.

Per això la reunió del petroli no és un apunt econòmic: és el pla final que fixa el sentit de la pel·lícula. Si després d’una operació de força el següent pas és seure la indústria per repartir el futur, el planeta entén el missatge com a doctrina: el poder dur obre mercat, i el mercat exigeix més poder dur. I aquí és on la història es torna perillosa, perquè les guerres mundials no comencen el dia que algú decideix “vull una guerra mundial”: comencen quan massa actors, al mateix temps, creuen que encara controlen l’escalada… just el dia que deixen de controlar-la.