Un bosc urbà a Encamp

El dissabte 8 de novembre vaig tenir la sort de participar, convidada pel Col·lectiu de Creació de Boscos Urbans, en una iniciativa verda que només puc qualificar de positiva i necessària.

Com ha explicat l’impulsor de la idea, Manel Prior, es tractava de plantar un bosquet a prop del nucli urbà d’Encamp, en un terreny a la Bartra que ja es va desforestar per construir un edifici al peu de la carretera nacional 2, molt a prop del túnel de Ràdio Andorra. Amb altres consellers del Comú, vam ajudar a plantar diversos arbres i arbustos en aquest tros de terreny, darrere l’edifici de la Bartra. L’objectiu és que aquest bosc sigui fàcilment accessible per a tothom i també posi un gra de sorra per mitigar els efectes adversos del canvi climàtic. El Manel s’ha documentat i informat bé per fer-ho de la manera més correcta i ja diu que no és cap novetat o invent original: en diverses ciutats d’Europa hi ha boscos similars. Es tracta d’una manera d’acostar els arbres a les persones que no tenen el costum de pujar a la muntanya, tot i que aquí el paisatge muntanyenc ens envolta, i de pas, contribuir a absorbir carboni per millorar el medi ambient i la salut pública.

Podríem dir que coincideix amb els debats i els acords adoptats a la COP30 de Belém, al Brasil. Aquesta cimera ha posat èmfasi en el missatge que no n’hi ha prou amb conservar els boscos tropicals, també cal transformar els espais urbans. En el context europeu, això equival a planificar estratègies d’adaptació al clima, establir plans nacionals que prevegin zones verdes urbanes, i destinar fons a finançar boscos urbans i corredors verds. La cimera de Belém ha inclòs com a eix d’actuació la relació salut-clima-justícia, i en aquest sentit els boscos urbans, com a solució basada en la natura, són un exemple de bones pràctiques a les ciutats i als nuclis urbans. N’hi ha a Barcelona, París, Berlín o Rotterdam, i ara també en tenim un a Encamp.

Tornant a la COP30, es pot dir que ha servit per insistir en l’objectiu d’actuar en ferm més enllà de grans declaracions, amb finançament, transformació social i justícia. S’ha enfocat especialment en la protecció dels boscos tropicals com a peça clau per mantenir el compromís de +1,5 ºC; mobilitzar capital privat i públic perquè conservar la natura sigui rendible; fer una transició energètica justa, amb accés a tecnologies i pressupost per als països en desenvolupament, i defensar els drets dels infants i de les comunitats vulnerables.

És cert que hi ha hagut protestes de col·lectius indígenes o d’organitzacions no governamentals al voltant de la cimera, com sempre passa al voltant dels grans fòrums globals. L’activisme és un fenomen necessari que serveix per fer pressió i, en alguns casos, aconseguir que els líders polítics tinguin en compte objectius més ambiciosos, i que les cimeres pel clima no s’acabin convertint en simples declaracions d’intencions o de neteja de cara de les grans corporacions i els països participants.

En qualsevol cas, cal felicitar les persones de la nostra comunitat que emprenen bones iniciatives sense grans pretensions, però amb molt bona intenció i amb un objectiu lloable. Aquest és el cas del Col·lectiu de Boscos Urbans, i el seu objectiu de tenir cura de l’entorn i la salut ens ha d’interpel·lar i implicar, en la mesura que puguem, des dels àmbits polítics i ciutadà.