EDITORIAL | Sort que el pitjor que fan els youtubers és crear negocis i posar-se una pèrgola a casa

És difícil saber en quin moment el periodisme va decidir abandonar la seva funció pública i convertir-se en un concurs de moralina barata, titulars inflamats i linxaments selectius. Però aquí som: hi ha mitjans que ja no expliquen res, només busquen a qui “funar” aquesta setmana. I últimament, els youtubers i influencers s’han convertit en el blanc preferit d’una premsa que va curtíssima de rigor i llarguíssima de sensacionalisme.

El cas d’Enrique Moris és l’últim episodi d’aquesta deriva. Que ha posat una pèrgola? Bé, pitjor hauria sigut que l’haguessin enxampat fent alguna cosa greu… però no. És una infracció administrativa —una més de les que cada any fan particulars, empreses i fins i tot institucions— i tanmateix es tracta com si hagués comès un delicte d’Estat. Es fan reportatges infinits, es remena el seu passat, es busquen expedients, s’exposa fins i tot on viu. Però els mateixos que el criminalitzen en portada després li truquen en privat per “pactar” fins on se l’atacarà. Això ja no és periodisme: és postureig de redacció.

Fa unes setmanes: el propietari del mitjà truca a un periodista del país i li diu que millor afluixem, que ja hem quedat bé, que no cal seguir estirant la corda. I llavors aquell periodista que va de gurú de l’ètica… baixa el cap. I no només baixa el cap: s’excusa amb el mateix youtuber que ahir estava destrossant, i li diu allò de “saps, és que m’han dit que potser m’he excedit”. Patètic no, lo següent.

I no és l’únic. D'altra banda, el negoci de les influencers Abril Cols i Andrea Garte —una cafeteria, res més i res menys— ha rebut la sanció màxima del comú. Perfecte: si toca multa, que es pagui. Però què fan certs mitjans? Convertir-la en carnassa, fer-ne befa, qüestionar si “mereixen” existir o emprendre… Tot molt constructiu. Més que informar, sembla que busquin humiliar. És grotesc i sobretot, profundament patètic.

El nivell està tan baix que el que hauria de ser notícia —com decisions de país, projectes de futur, problemes socials reals— queda sepultat per una mena d’entreteniment disfressat de periodisme. I després alguns s’estranyen que la credibilitat estigui sota zero, mentre editors i redactors juguen a ser jutges morals o estrelles de tertúlia.