EDITORIAL | Una joia als Pirineus dins d’una Europa decadent

Andorra arrossega des de fa alguns anys una sèrie de problemes que no s’han analitzat des d’una visió pragmàtica i de sostenibilitat de futur.

Són problemes als quals se’ls ha posat pegats i no s’ha realitzat un diagnòstic clar per abordar-los d’arrel. Avui farem un diagnòstic d’aquests problemes i aportarem diferents solucions que poden permetre una sostenibilitat a llarg termini.

El país ha experimentat una evolució accelerada en els últims cinc anys que ha portat coses molt bones, però també coses molt dolentes. Els grans canvis en un país van acompanyats de grans reptes amb els quals no estàvem acostumats a enfrontar-nos.

La manca de planificació del model al qual aspira el país és una de les principals causes de la situació actual. El principal problema que ha experimentat Andorra és el seu creixement poblacional, fruit de la fugida de moltes persones dels models fiscals confiscatoris a Europa, sumat a l’augment del turisme.

Els perfils mediàtics que impulsen la marca Andorra

Aquests són dos factors que van de la mà. L’arribada de perfils mediàtics al país ha posat Andorra al mapa per a persones que mai s’havien plantejat venir-hi. Sovint no es valora tot això, però les xifres rècord en turisme són conseqüència de tota la visibilitat que aquests nous residents han donat al país. La millor campanya turística de la història no l’ha fet Andorra Turisme; l’han feta tots els youtubers que han posat el país en el focus internacional.

Aquestes xifres rècord de turisme han portat també xifres rècord d’arribada de mà d’obra estrangera. Aquí hi ha una realitat incòmoda d’analitzar: si mirem les dades, el problema de l’habitatge ha arribat amb l’entrada massiva de mà d’obra barata, mà d’obra que el sector privat del país necessita per ser competitiu.

I aquí comença l’encreuament en què ens trobem. A nivell de propaganda política, sembla més fàcil culpar uns quants youtubers de l’augment del preu del lloguer, una afirmació que és, com a mínim, demagògica.

Qui satura el mercat?

Perquè siguem realistes: competeix el youtuber amb la població local per un habitatge assequible? La realitat és que no. El youtuber competeix amb altres residents d’alt poder adquisitiu per habitatges de luxe.

Qui competeix amb la població local per les vivendes de classe mitjana i assequibles? Tota la mà d’obra massiva que ha arribat al país arran de les xifres rècord de turisme. Aquí podem diagnosticar de manera molt clara el problema del país: un sector privat de poc valor afegit, que necessita mà d’obra barata i que ha d’importar-la de l’estranger.

És irònic pensar que el principal motor econòmic del país és, alhora, la seva condemna, però és la realitat. L’aeroport d'Andorra-La Seu també ha apropat Andorra al món, i amb l’arribada de vols Schengen això anirà a més.

Andorra viu del turisme, però el turisme i el model actual turístic ofeguen Andorra. I ara què fem? Doncs us plantejaré solucions de totes les ideologies i colors, però solucions. Hem de centrar-nos en el pragmatisme i no en els relats polítics. La gent vol solucions, no consignes.

El problema de l’habitatge és clar, i l’Andorra de 90.000 habitants també comporta problemes addicionals. Però al país no li hauria de preocupar només la població permanent, sinó també la població flotant que acompanya els turistes durant tot l’any.

El problema de la població resident és, sens dubte, la manca d’oferta d’habitatge i de promocions immobiliàries de classe mitjana i assequibles. Andorra necessita un pla ambiciós de construcció i un creixement en altura per aprofitar millor el terreny tan escàs que té. Només quan l’oferta superi la demanda baixaran els preus.

El país té capacitat d’inversió en habitatge; el que cal és la col·laboració pública que impulsi aquests projectes i agiliti els tràmits per fer-los realitat. Molts residents estarien encantats d’invertir en aquestes promocions. Andorra està patint una fuga silenciosa de capitals cap a Dubai, on es permet invertir en immobiliari de manera senzilla i amb seguretat jurídica.

I és una llàstima, perquè parlem de xifres d’inversió que deixarien tothom sorprès. Molts residents comencen a veure el país com un lloc poc amigable per invertir. Pel costat de l’oferta, el sector públic pot posar a disposició de la gent terrenys públics que es poden transformar en habitatge assequible, ja sigui amb fons públics, amb col·laboració públic-privada o de la mà del sector privat. Molts aparcaments públics es poden fer soterranis i aprofitar aquest terreny per crear habitatge. Són polítiques que requereixen temps, ja que no es construeix en dos dies, però com abans s’iniciïn, més ràpid es podrà donar resposta a aquest problema.

Pel que fa a la inversió estrangera, cal ser realista: no exerceix una pressió sobre el mercat de l’habitatge tan forta com la mà d’obra, i a més competeixen per habitatges completament diferents. Però hi ha un aspecte interessant: la inversió estrangera dóna al país una injecció d’ingressos públics que Andorra mai abans havia tingut. Andorra ha d’utilitzar estratègicament aquest capital per adaptar el país a les noves necessitats.

Cal invertir en infraestructures que redueixin les retencions i millorin la circulació, negociar millors accessos al país, que tant de mal de cap donen a la frontera, i sobretot incentivar el sector públic local. Crec fermament que la gent del sector públic ha de veure que l’arribada d’inversions estrangeres també els beneficia a ells.

Utilitzar la premsa per atacar la inversió estrangera només provocarà una fugida de capitals cap a Dubai. Cal tenir cura de la imatge del país: el diner és molt poruc i si es presenta Andorra com un lloc hostil per fer negocis, ningú voldrà portar diners ni ocupació aquí.

Andorra ha d’entendre que competeix amb altres països amb models fiscals molt atractius i que tracten molt bé qui ve a fer negocis i deixar diners al país. A vegades sembla que s’adhereix el socialisme espanyol i es veu qui ve a deixar diners com un enemic.

Continuem amb el diagnòstic. Ja hem vist que el principal problema d’Andorra és la massificació i el model turístic, que ha provocat l’arribada massiva de mà d’obra estrangera i l’augment dels preus de l’habitatge.

Com abordem tot això sent un sector vital per al país? Principalment començant per buscar un turisme de més valor afegit. Andorra encara no creu que pot tenir aquest tipus de turisme i continua apostant pel turisme “low cost”.

Andorra necessita un turisme de més prestigi, que deixi més diners al país. Per això cal preparar el país per a aquest públic, amb un sector privat capaç d’oferir-li on gastar els seus diners.

És una llàstima que Andorra sigui un lloc on tanta gent amb diners ve de compres i no hi hagi botigues de luxe que podrien deixar tants diners al país.

Tens el país ple de rics i no els dones llocs on gastar-se els diners; millor que els gastin a Barcelona. El cost d’oportunitat és enorme.

Augmentar el ticket mitjà del turista, tenir botigues i restaurants de més nivell, també permet millorar els salaris i filtrar turistes que realment aportin diners al país.

Això no implica renegar dels comerços més econòmics; implica entendre que hi ha molta gent amb diners al país que podria gastar més si se li ofereixen llocs on fer-ho.

El turisme de baix pressupost porta massificació i deixa poc diner al país. Un turisme de major pressupost porta menys massificació i deixa més diners al país. Us puc assegurar que el major problema del turista d’alts ingressos a Andorra és que no sap on gastar els diners. Donar “postureig” al ric i que gasti aquí, agrada molt.

Cal una planificació a futur del model de país, perquè Andorra avança a velocitat vertiginosa i, si s’afronten aquests reptes de manera valenta, es podrà tenir una joia als Pirineus dins d’una Europa decadent.

La inversió estrangera mai no ha estat el problema; el problema ha estat la massificació del país. Tot això cal abordar-ho amb pragmatisme, no amb populisme.

Impulsar el sector

Cal construir molt i apostar per un turisme de major ticket mitjà. Andorra no ha de competir en preus baixos, ha de competir en excel·lència. Això portarà millors salaris i perfils de mà d’obra més qualificats.

L’Andorra de 90.000 habitants afronta grans reptes, però també grans oportunitats. Tant de bo els andorrans fossin conscients del potencial que pot tenir el país si es té un pla a llarg termini i no es sobreactua amb els problemes de creixement, tard, malament i de manera reactiva.

Si veus que el país creix tan ràpid, l’has de preparar per a aquest creixement; si no, els problemes arribaran. La manca de previsió ens ha portat a aquest punt, i és moment d’analitzar-ho amb objectivitat i donar solucions, no de buscar culpables.

Andorra ha de ser conscient que, en una Europa de la qual el diner fuig, té una oportunitat immensa de ser un refugi de capital i utilitzar aquests recursos com a palanca per desenvolupar nous sectors. Seguir el model europeu només portarà Andorra a acabar com els països europeus. Andorra ha de mirar el model dels Emirats Àrabs i entendre per què tanta gent hi va i com acullen els inversors, promovent alhora el desenvolupament immobiliari del país.

Cal vigilar l’amenaça de Dubai: les polítiques contra la inversió fan fugir el capital, i Dubai està rebent els diners d’Andorra que no es deixen invertir aquí. Andorra no pot donar per fet que aquests residents d’alt poder adquisitiu romanguin ni, molt menys, oferir-los un país hostil per als negocis, perquè qualsevol d’ells pot tenir residència fiscal a Dubai en dues setmanes amb facilitat.

I aquests diners són recursos que el país perdrà. Sovint és responsabilitat dels mitjans de comunicació que marquen a la seva agenda la cacera d’aquests perfils. Cal tenir cura i aspirar a una Andorra millor, amb un model sostenible a llarg termini per a tots: els qui venen a treballar, els andorrans i els inversors. Cal buscar una convivència plena i equilibrada per a tothom.