Política, titulars i una sèrie que ja coneixem tots

Política, titulars i una sèrie que ja coneixem tots. 

Hi ha qui entra en política pensant que participarà en debats intensos, aportarà idees i, amb una mica de sort, contribuirà a millorar les coses. I després hi ha la realitat. 

En el meu cas, sovint tinc la sensació d’haver entrat en una sèrie. No una pel·lícula —això seria massa fàcil—, sinó una sèrie d’aquestes amb temporades llargues, girs previsibles i personatges que no canvien mai gaire el paper. El més curiós no és la trama, sinó que, capítol rere capítol, ja saps exactament què passarà.

Canvia el tema —educació, família, economia—, canvia l’escenari —comissió, ple, roda de premsa—, però el guió es manté bastant fidel: Andorra Endavant proposa, Andorra Endavant incomoda, i automàticament s’activa la maquinària. 

No falla. Hi ha dies que fins i tot podríem avançar-nos al titular abans que s’escrigui. I no perquè tinguem cap bola de vidre, sinó perquè el patró és prou conegut. Una frase retallada per aquí, un matís que desapareix per allà, i ja tens una història rodona. Funciona bé, és fàcil de consumir i, sobretot, encaixa amb el relat que alguns prefereixen.

La gràcia —o la ironia— és que no cal inventar res. Amb treure les coses del context adequat ja n’hi ha prou. És com aquells tràilers de pel·lícules que et fan pensar que veuràs una cosa i després en resulta una altra completament diferent. 

Doncs això, però en política. Amb el temps, però, aprens. Aprens que no tot el que es diu és el que arriba, que no tot el que arriba és el que s’ha dit i, sobretot, aprens a no sorprendre’t.

Perquè si hi ha una cosa que hem après a Andorra Endavant és a jugar el partit amb les regles que realment existeixen, no amb les que ens agradaria que existissin. 

Quan presentes una proposta, ja coneixes el menú de reaccions: no és rellevant, ja s’estava fent, arriba tard… sempre hi ha un “però”, o fins i tot una burla més o menys dissimulada que vol evitar haver d’entrar en el fons del debat.

El cas de l’educació financera és bastant il·lustratiu. Quan vam posar el tema sobre la taula, la reacció inicial —als passadissos del Consell, en conversa directa amb el ministre d’Educació— va ser clara: interessant, s’hauria d’estudiar. Fins i tot vam avisar que presentaríem la proposta, però que, per fair play, deixaríem uns mesos perquè es pogués reflexionar i treballar. Tot molt correcte, tot molt institucional. 

Quan finalment vam entrar la proposta… sorpresa. De cop, allò que “s’havia d’estudiar” resulta que “ja feia temps que s’estava treballant”. 

Un clàssic. D’aquells girs de guió que ja no sorprenen però que sempre tenen el seu punt d’encant. És una mica com quan proposes anar a un restaurant i algú et diu que no ho veu clar… fins que hi arribes i et diu que hi va sovint.

Amb la llei de corresponsabilitat en la criança, la sèrie va oferir un capítol especialment interessant. Hores de feina, propostes treballades, moltes d’elles acceptades. 

Un escenari que, en qualsevol entorn mínimament constructiu, es podria considerar un èxit compartit. Però no. El guió va fer el seu gir habitual. De cop, el debat ja no anava sobre el contingut de la llei, sinó sobre una suposada necessitat d’Andorra Endavant de “posar-se medalles”. 

Confesso que encara avui reviso mentalment el discurs de defensa buscant aquest moment. No l’he trobat. El que sí que recordo perfectament és haver reconegut la feina de l’Associació de Dones d’Andorra, destacant la seva implicació i el seu paper clau. Però sembla que això no encaixava gaire amb la narrativa del capítol.

L’endemà, alguns titulars feien un exercici de síntesi admirable. Tant, que pràcticament desapareixien els nostres arguments. Tres línies per aquí, quatre per allà, i Andorra Endavant convertida en un personatge secundari incòmode. Eficiència narrativa.

També hi ha un altre element que no pot faltar en aquesta sèrie: les etiquetes. Aquest moment en què alguns càrrecs públics —pagats, per cert, amb els diners de tots, de la padrina inclosa— decideixen que el seu paper no és tant explicar què fan, sinó definir què som els altres. I llavors apareixen els grans clàssics: “populistes”, “simplistes”, “oportunistes”… segons el capítol toca una etiqueta o una altra. És pràctic: amb una paraula ben escollida, ja tens mig debat resolt.

El més interessant és la seguretat amb què es llancen aquestes definicions. Sense massa necessitat d’arguments, però amb molta convicció. Suposo que també forma part del guió: si repeteixes prou vegades una etiqueta, potser acaba semblant una descripció. Nosaltres hem optat per una via menys sofisticada: explicar què fem, què proposem i per què ho proposem. Potser és menys espectacular, però té un avantatge important: no necessita subtítols.

També hem tingut moments que podríem qualificar de “cameos inesperats” és a dir, intervencions sorpresa del guió! Com quan un comunicat nostre sembla que fa un recorregut peculiar abans d’arribar a on hauria d’arribar. Detalls tècnics, segurament. Petites casualitats del sistema.

Malgrat tot, hi ha una cosa que funciona especialment bé: explicar-nos nosaltres mateixos. Sense filtres, sense muntatge, sense música de fons dramàtica. 

Les xarxes socials, que per a alguns són un complement, per a nosaltres han estat des del primer moment una eina central. No perquè sigui més fàcil —de fet, és més exigent—, sinó perquè ens permet parlar directament amb la gent. Explicar què proposem, què defensem i per què ho fem.

I aquí és on el guió comença a trontollar. Perquè quan el ciutadà pot comparar versions i escoltar directament, la història ja no és tan fàcil de controlar. Potser per això incomoda.

Amb el temps també hem après que no cal respondre a tot. Hi ha dinàmiques que s’expliquen soles, reaccions que diuen més del que pretenen amagar. I hi ha moments en què el millor que pots fer és continuar treballant mentre altres continuen interpretant el seu paper.

Al final, tot plegat té fins i tot un punt d’humor. Quan ja coneixes el guió, cada nou capítol té alguna cosa de familiar. Saps quan vindrà el gir, quan apareixerà la crítica i quan es construirà la narrativa de torn. I, sincerament, això dona una certa tranquil·litat.

Perquè mentre alguns es concentren en el relat, nosaltres seguim centrats en la feina. En proposar, en negociar, en defensar el que creiem. Amb encerts i errors, com tothom, però amb una línia clara i visió de futur. Sense necessitat de disfresses ni de papers assignats.

La política podria ser molt més simple del que a vegades sembla: idees, debat i decisions. Però de tant en tant, algú prefereix convertir-la en una sèrie. 

Cap problema. Nosaltres ja hem entès de què va la temporada. I, sobretot, ja sabem com acaba cada capítol: amb la gent decidint per si mateixa què és creïble i què no.

I això, al final, és el que realment importa.