EDITORIAL | El debat de l'acord amb la UE ja no el controla el “sí” com abans

En les darreres setmanes, la comunicació institucional al voltant de l’acord d’associació entre Andorra, San Marino i la Unió Europea ha tornat a situar-se al centre del debat polític i mediàtic. 

En aquest context, el paper del secretari d’Estat per a les Relacions amb la Unió Europea, Landry Riba, ha adquirit una dimensió que va més enllà de la negociació tècnica i entra de ple en el terreny de la comunicació política i la gestió de l’opinió pública.

L’acord d’associació —encara pendent de culminació i subjecte a debat social i polític— ha anat perdent la unanimitat inicial amb què es va projectar fa uns anys. El canvi de clima ciutadà i les incerteses sobre el seu abast han obert un espai de discussió legítim que, en democràcia, requereix transparència, pluralitat d’arguments i capacitat d’escolta.

En aquest escenari, la pràctica de difondre o amplificar continguts favorables a l’acord des de perfils institucionals o mitjans vinculats al Govern pot generar percepcions diverses. 

D’una banda, es pot interpretar com un intent de reforçar el relat oficial i aportar context sobre un procés complex i tècnic. 

De l’altra, també pot ser percebuda com una estratègia comunicativa poc equilibrada si no s’acompanya d’un espai equivalent per al debat crític o les posicions discrepants.

El fet que les interaccions a les lectures recomanades per Landry Riba es concentrin principalment en figures del mateix entorn institucional —com la ministra d’Exteriors Imma Tor, el conseller d’Acció Marc Magallón, el cap de Govern Xavier Espot, Jordi Cinca i el ministre de Finances Ramon Lladós— pot ser interpretat com un senyal d’una difusió molt limitada del missatge fora del cercle polític habitual. 

La comunicació pública en qüestions d’estat, especialment quan impliquen decisions de llarg abast com una relació estructural amb la Unió Europea, requereix una especial cura. No només pel contingut, sinó també per la forma i pels canals utilitzats. La percepció d’endogàmia comunicativa —quan els missatges circulen principalment dins de cercles polítics afins— pot debilitar la confiança d’una part de la ciutadania, especialment si el debat públic no es percep com prou obert.

També cal tenir en compte que el debat europeu és, per naturalesa, complex i plural. Reduir-lo a una successió de posicions favorables o desfavorables pot empobrir la discussió i dificultar la comprensió real dels seus impactes econòmics, socials i institucionals.

De fet, el debat al voltant de la “desinformació” vinculada a l’acord d’associació amb la Unió Europea és complex i sovint s’utilitza de manera simplificada. 

És cert que existeixen interpretacions esbiaixades o informacions incompletes en l’espai públic, però també és evident que moltes d’aquestes narratives es veuen condicionades per posicionaments polítics, tant interns com externs, que contribueixen a polaritzar el debat. En aquest context, declaracions o advertències provinents de representants institucionals —sigui d’Andorra o d’altres estats implicats— poden generar titulars que alimenten la controvèrsia, encara que posteriorment es matitzin o es desmenteixin determinats escenaris, com el d’una hipotètica pujada fiscal.

Al mateix temps, també cal reconèixer que la gestió comunicativa del propi Govern no sempre ha estat clara o prou precisa en totes les fases del procés, especialment pel que fa a les característiques jurídiques de l’acord o a possibles escenaris com la seva naturalesa mixta. Aquesta manca de concreció inicial ha contribuït, en part, a generar incerteses que després han estat ocupades per interpretacions diverses. Per això, reduir el debat a una dicotomia entre “informació” i “desinformació” pot resultar insuficient i fins i tot contraproduent, ja que sovint els mitjans i actors crítics no actuen necessàriament amb voluntat de distorsionar, sinó d’anticipar escenaris, fiscalitzar el procés i promoure un debat públic més complet.

En aquest sentit, el repte no és només defensar un projecte polític, sinó construir un debat capaç d’incorporar la diversitat d’opinions i d’explicar amb rigor els costos i beneficis de les diferents opcions. Això implica també acceptar la crítica i integrar-la com a part del procés democràtic, no com un element extern o marginal.

En definitiva, el debat sobre l’acord d’associació no és només una qüestió diplomàtica o tècnica, sinó també un exercici de maduresa democràtica. La qualitat de la comunicació institucional hi té un paper determinant, tant per generar confiança com per garantir que la ciutadania pugui formar una opinió informada i lliure.