EDITORIAL | Sense favors ni subvencions

Trucades cridant, amenaces de denúncia, trucades d'alts càrrecs nacionals això hem hagut d'aguantar en reiterades vegades des de La Veu Lliure, un mitjà que no ho ha tingut gens fàcil. En primer lloc, per l'estigma i la demonització que han volgut deixar caure des de la competència, fruit de la conformitat amb la situació anterior del sector i que simplement es deixa emportar amb línies editorials que disfressant-se sovint de transgressores realment o són pactades, o estan buides de contingut. 

El sector de la premsa a Andorra no està controlat per agents de la societat civil o empresaris especialitzats en mitjans (menys aquest diari), contràriament es van impulsar amb l'interès d'introduir un relat a l'opinió pública, en especial al tomb de BPA. Tots, i quan dic tots són tots, tenen més a veure amb el sector polític que mediàtic. Això no només es fa per tenir un control del qual es publica i poder contrarestar certs atacs sinó també per poder controlar la narrativa en temes delicats com l'Acord d'Associació (els quals tots els mitjans cobren subvencions per promocionar-lo en positiu), l'avortament o els interessos dels grans tenedors. 

I la gent jove és per aquest motiu que sembla gaudir més amb el periodisme que es fa aquesta casa, independent, rigorós i fora dels interessos que volen condicionar el futur de la societat andorrana. Alguns sobreestimeu la resta de mitjans que no deixen de ser més que redaccions subvencionades amb una manca de professionalització esperpèntica. De fet, aquell qui alguns consideren un periodista reconegut no li queda més que trucar mig plorant dient "em copieu", (més de 50 anys té la criatura), per autoconvencer-se que no és la seva fi professional. La gent està cansada dels digitals que s'han dedicar no només a difamar sinó a dir mentides d'aquells involucrats en BPA, tan d'una banda com de l'altra. 

A més, hi ha grups a Andorra que falsegen la seva real identitat, com vam exposar en el cas d'un grup de comunicació a Andorra que té dues marques per cobrar de la Generalitat certes subvencions, amb un mètode de contractació sospitós pels redactors. Per no dir que formen part de campanyes electorals mentre dirigeixen 2 dels 6 diaris del país. El nodo antiCierco. No diré més. Una altra és el desmentiment d'aquesta setmana per part de la Policia d'Andorra al director d'un diari, ja que en uns mesos que van unes quantes, fruit de la desesperació dels seus executius a quedar-se sense temes i no poder continuar com a mitjà de referència, tot i que ja fa temps que no ho són, i per això la gent jove "suda" de l'actualitat andorrana. 

Des d'aquí vam revelar el passat del copríncep en l'escàndol més bèstia del Vaticà, hem fet diverses entrevistes a figures polítiques internacionals i col·laborem amb andorrans perquè puguin visibilitzar-se en la mesura del possible. Que, per cert, a altres mitjans no apareixen. Quina gràcia l'argument que no som andorrans per desacreditar-nos. La meva pregunta és al periodisme andorrà qui ho és? Un és de Manresa, un altre de Premià, un altre de Reus i després critiquen que no som andorrans, alguns us flipeu massa ràpid sense conèixer la història de la resta.

Al canal nacional dels 95 treballadors quants són andorrans? Amb un pressupost públic de 6 quilos, sigui dit de pas i també sigui dit que a més reben altres subvencions. Quants directors de diaris del país tenen pares andorrans? Gairebé cap. Per tant a aquells detractors deixeu el cinisme i la hipocresia pel vostre pensament, a aquesta redacció som de fer la feina ben feta i d'invertir on ens sembli oportú i més si és per informar des d'un punt de vista menys esbiaixat als andorrans i gent del Pirineu que ens llegeix cada dia. I un altre més quants treballadors són a la resta de redaccions i quants a La Veu Lliure? A ells sí que els hi sorprèn la diferència. I per això el que no guanyen a la redacció ho tracten de guanyar per telèfon, increpant amb acusacions falses l'un i l'altre per dividir. I aquí no ens hi trobareu perquè amb el cor a la mà esteu molt menys preparats acadèmicament. D'altra banda, cal ressaltar que el nodo cierquista ni tan sols és dirigit per un periodista sinó per un amic dels propietaris amb passat socialdemòcrata.

Valorem sense prejudicis, sense idealismes i sense demonitzar l'altre des de la ignorància. Aquells que van de progressistes i defensors dels drets després fan autèntiques mafiades per mantenir l'oligopoli.  

El periodisme no és militància disfressada ni submissió còmoda a un sistema que premia el silenci i castiga la dissidència. El periodisme és fer preguntes incòmodes, contrastar, publicar encara que molesti i assumir el cost que això comporta. I sí, aquest cost a Andorra sovint és alt: trucades, pressions, amenaces velades o explícites, intents de desacreditació personal i professional. Però tot això no fa més que confirmar que anem pel bon camí.

La Veu Lliure no neix per agradar ni per ocupar un lloc còmode al tauler mediàtic. Neix perquè hi havia un buit, una necessitat real d’un mitjà que no degués favors, que no depengués de subvencions condicionades ni de trucades de despatx. Un mitjà que no jugués a ser crític quan convé i dòcil quan toca passar factura. I això, agradi o no, és el que som.

No volem ser hegemònics, volem ser honestos. No volem imposar cap relat, volem que la gent tingui eines per construir el seu propi criteri. I potser per això molestem tant. Perquè un lector informat és un ciutadà lliure, i això és precisament el que alguns no poden permetre’s.

El futur del periodisme andorrà no passa per més titulars buits, ni per més soroll, ni per guerres internes d’ego i supervivència. Passa per recuperar la credibilitat, la professionalitat i el respecte intel·lectual cap al lector. Passa per entendre que informar no és protegir interessos, sinó fiscalitzar-los.

Nosaltres continuarem. Amb menys mitjans que alguns, amb menys favors que molts, però amb més llibertat que gairebé tots. I això, en un país petit però complex com Andorra, no és poca cosa.