“Veneçuela és avui un territori bandoler on, per sobreviure, has d’aliar-te amb el càrtel del règim o passar desapercebut”

Emmanuel Rincón, director del mitjà República, advocat, periodista i autor de diversos llibres, analitza en profunditat la crisi veneçolana actual: com el govern de Nicolás Maduro ha transformat l’Estat en el que molts consideren el poder central del Càrtel dels Sols, una estructura criminal que opera amb total impunitat i controla les forces armades.

A l’entrevista s’exploren les arrels històriques d’aquest projecte —iniciat amb Hugo Chávez—, la convergència entre narcotràfic i poder polític, i les conseqüències per als milions de veneçolans atrapats entre repressió, corrupció i desesperança. També s’aborda l’escenari actual davant un desplegament militar sense precedents al Carib i la creixent tensió internacional: els riscos reals per a la població civil, les possibles rutes d’escapament del règim i quins països podrien oferir refugi.

A més, Rincón reflexiona sobre la legitimitat de la pressió internacional sobre una “narcodictadura” i les mesures urgents que, segons ell, haurien d’adoptar la comunitat internacional i la societat civil veneçolana per apuntalar una futura “refundació” de l’Estat de dret a Veneçuela.

— Davant un desplegament militar sense precedents davant Veneçuela, com justifica Maduro que el seu govern protegeixi el “Càrtel dels Sols” mentre posa en risc milions de veneçolans?

El tema particular del cas veneçolà és que no és que el “govern protegeixi” el Càrtel dels Sols, és que l’estructura governamental encapçala el Càrtel dels Sols, i això no va ser casual, no va ser una sèrie de fets que es van anar desenvolupant fins a arribar aquí; va ser per disseny.

Des de fa dècades, Hugo Chávez concebia els Estats Units com el principal enemic de “la seva revolució” i, per tant, van considerar que la manera d’enfrontar-se-hi era liderar una guerra asimètrica contra la potència de l’hemisferi, enviant tones de drogues per matar nord-americans, fomentant migració massiva i obrint les portes del territori nacional als altres enemics dels EUA: la Xina, Rússia, l’Iran i els seus proxies terroristes.

Durant els últims 20 anys hi ha hagut una convergència absoluta entre l’Estat i les organitzacions criminals, i compleixen simultàniament ambdós rols. Els caps de l’exèrcit són alhora els caps del Càrtel dels Sols, de manera que, també, Maduro s’assegura la lleialtat absoluta dels caps de les forces armades; no poden acceptar l’oferta dels EUA de derrocar Maduro per 50 milions, perquè això implicaria que ells també s’haurien de lliurar.

Maduro no necessita justificar posar en risc la vida dels veneçolans; reprimeixen, torturen, expulsen i maten veneçolans des de fa dècades. Com més por i repressió, millor per a ells.

— Quines conseqüències reals tenen mesures com el tancament de l’espai aeri sobre la població civil?

L’espai aeri veneçolà ja és de per si molt restringit; són poques les aerolínies amb connexions internacionals que operen al país. Des del punt de vista logístic, complica el transport dels pocs privats que entren i surten del país, tot i que caldrà veure quant temps s’estendrà aquesta mesura o si finalment aquest tancament és el preludi d’alguna acció militar dels Estats Units.

— Si Maduro accedeix a abandonar Veneçuela, on creu que podria anar? Hi ha possibilitats que algun país li ofereixi ajuda militar o econòmica?

Crec que els dos països on Maduro podria estar més segur en una possible retirada serien Rússia o la Xina, tot i que alguns informes recents parlen de converses amb Turquia. Bashar al-Assad es troba a Rússia i no en vam saber més des de la seva caiguda a Síria; si Maduro decidís retirar-se, imagino un destí similar.

No veig Maduro anant a l’exili i buscant recursos militars per tornar a Veneçuela; tampoc estic segur que vulgui sortir negociadament, deu sospitar que la justícia internacional el perseguirà en algun moment o que els veneçolans enfervorits buscaran venjança tard o d’hora.

Més enllà de l’especulació, l’últim lloc al qual considero que aniria, si ho plantegés, seria Cuba. Hi ha la idea que després de Veneçuela vindria Cuba, però allà cap dels criminals no se sentirà segur.

— Fins a quin punt pot considerar-se legítima la pressió dels Estats Units sobre un narcodictador sense vulnerar la sobirania i els drets individuals?

Veneçuela és un país trencat i sense sobirania des de fa més d’una dècada: primer ens va colonitzar el règim cubà i el seu aparell d’intel·ligència; després, russos, xinesos i iranís.

El 2022, Maduro va cedir a l’Iran un milió d’hectàrees del territori veneçolà; altres territoris fronterers els dominen les guerrilles comunistes colombianes i els càrtels mexicans, amb la vigilància operativa del Càrtel dels Sols.

El que passa a Veneçuela seria l’equivalent que ETA hagués dominat el territori espanyol amb el suport de grups terroristes islàmics, càrtels de narcotràfic i altres guerrilles paramilitars, dividint la custòdia de les diferents dependències espanyoles sense permetre a la gent votar. Existeix en aquest univers una sobirania espanyola o drets individuals?

Les nacions del món han necessitat, en diferents períodes de la història, aliances militars estratègiques per recuperar la seva llibertat o poder exercir la seva sobirania. Fins i tot els EUA van necessitar l’ajuda dels francesos per derrotar els britànics.

El que passa avui no és realment innovador en la història de la humanitat, tot i que el nostre curtterminisme històric després de 80 anys amb pocs conflictes militars ens fa veure-ho així.

— Com ha permès Nicolás Maduro que el “Càrtel dels Sols” operi amb impunitat i quin impacte té això en la vida dels veneçolans i en l’estabilitat regional?

Com ja he explicat, el règim de Maduro és el Càrtel dels Sols, per això operen amb absoluta impunitat, igual que altres grups criminals dins del país.

Veneçuela és avui un territori bandoler, on no existeix cap tipus de seguretat jurídica, i per sobreviure has d’aliar-te amb el càrtel criminal del règim o passar el més desapercebut possible davant les autoritats.

Pel que fa a l’estabilitat regional, el problema fonamental és que el chavisme va crear a Veneçuela la major universitat del crim del món. El problema és que hi ha saturació d’egressats i molt pocs “llocs de treball”. Quan s’evaporen totes les riqueses del país, realment no queda gaire activitat criminal a executar, excepte el narcotràfic i la mineria il·legal, així que el crim comú ha de buscar nous destins per operar i guanyar diners.

Per això veiem avui el Tren de Aragua i les seves subsidiàries operant en països d’Amèrica Llatina, els EUA i fins i tot Espanya.

— Quines mesures hauria d’adoptar la comunitat internacional i la població veneçolana per desmantellar aquesta narcodictadura i restaurar llibertat, mercat i justícia sense que els ciutadans paguin el preu del règim de Maduro?

Nicolás Maduro té els portaavions més poderosos del planeta davant les costes veneçolanes des de fa setmanes i, tot i així, s’ha negat a acceptar el resultat de les eleccions del 28J del 2024 i marxar. Això ofereix un panorama molt clar del que ha implicat aquesta situació per als veneçolans.

Hi ha possibilitats que els veneçolans, amb protestes pacífiques o violentes, puguin derrocar un règim criminal amparat en el narcotràfic que no dubta a disparar contra la població i que va convertir les forces armades en part de l’estructura criminal?

La meva tesi i la d’un grup molt minoritari de veneçolans el 2017 era que ens enfrontàvem a una estructura criminal que només sortiria per la força i que necessitaríem països aliats (avui els EUA) per recuperar la democràcia. Hem passat molts anys defensant aquesta tesi, construint un suport majoritari i creant un lideratge que fos l’interlocutor adequat per gestionar aquesta operació. Sembla que finalment ens dirigim a la fase del pla en què això es concreta, però fins que no passi efectivament, tot està en l’aire.

Quan finalment surti el règim, començarà el període de reconstrucció de les garanties civils, llibertats individuals i estat de dret, però serà un procés gradual. Cal recordar que avui Veneçuela és un estat fallit, així que considero que el terme adequat no és “transició”, sinó “refundació”. Pràcticament haurem de formar un Estat des de zero, cosa que, vista des d’una altra perspectiva, ofereix una oportunitat competitiva enorme, ja que no tindrem un monstre burocràtic gegantí a desmantellar, sinó unes runes per reconstruir.