Andorra podria apujar l'edat de jubilació als 67 pels que tinguin menys de 20 cotitzats

El futur del sistema de pensions andorrà penja d’un equilibri tan delicat com necessari. Després de mesos de debats intensos, la comissió parlamentària encarregada de la reforma ha aconseguit —per primera vegada en anys— perfilar un principi d’acord sobre tres pilars clau: l’edat de jubilació, el percentatge de cotització i el factor de conversió. Tres peces que, juntes, podrien definir la viabilitat del sistema durant les pròximes dècades.

Segons ha avançat RTVA, el consens tècnic sembla més a prop que mai. El nou model elevaria l’edat legal de jubilació fins als 67 anys, però només afectaria els treballadors amb menys de 20 anys cotitzats. Aquells que ja superen aquesta xifra mantindrien el dret a retirar-se als 65. Una reforma que intenta repartir el sacrifici amb justícia: els més joves hauran de sostenir l’adaptació d’un sistema envellit.

El segon eix del pacte se centra en les cotitzacions. Tot i que encara no s’ha concretat el percentatge exacte, la comissió contempla que el 70% de l’increment recaigui sobre les empreses, i el 30% restant sobre els treballadors. L’objectiu és evitar un xoc brusc amb l’economia real, aplicant una pujada gradual i transitòria que no freni la creació d’ocupació.

El tercer punt —potser el més tècnic i menys visible— aborda el factor de conversió: el nombre d’anys de pensió que pot cobrir cada treballador amb les seves cotitzacions acumulades. Avui, cada andorrà finança uns nou anys de jubilació, però l’esperança de vida va molt més enllà. El repte és ajustar el càlcul per repartir els fons disponibles en un període més llarg i reduir la part que ha d’assumir l’Estat a través del deute públic.

El mirall europeu: advertències des de Concòrdia

En paral·lel al debat intern, Cerni Escalé, líder de Concòrdia, ha advertit a La Veu Lliure sobre una amenaça silenciosa: l’impacte de l’Acord d’Associació amb la Unió Europea en el sistema de pensions andorrà.

Segons Escalé, l’acord permetrà que qualsevol ciutadà andorrà que hagi treballat en un país membre rebi la seva pensió des d’aquell Estat, però el flux invers serà molt més gran: “Hi haurà més europeus cobrant pensions d’Andorra que andorrans beneficiats a l’exterior”.

El dirigent ha alertat que aquesta automatització “facilitarà reclamacions de pensions que avui no es presenten”, fet que podria traduir-se en milions d’euros addicionals de despesa pública.

“És una despesa oculta que afectarà tota la ciutadania”, ha subratllat Escalé, acusant el Govern d’un “silenci còmplice” per no incloure aquest impacte en els càlculs oficials de sostenibilitat del sistema.

Un model en la corda fluixa

A l’altre extrem del debat, la presidenta d’Andorra Endavant, Carine Montaner, ha tornat a insistir en la urgència d’una reforma estructural profunda, assegurant que el model actual “és insostenible” davant l’augment de l’esperança de vida i els canvis demogràfics.

Durant la seva intervenció al programa Avui Serà un Bon Dia (RTVA), Montaner ha defensat una fórmula mixta de repartiment i capitalització, que permeti a cada ciutadà “construir la seva pròpia jubilació” sense renunciar a la solidaritat intergeneracional.

“Cal poder alimentar el fons i crear un sistema de capitalització per als joves”, ha afirmat la consellera, insistint en la importància de garantir la sostenibilitat del sistema a llarg termini.

Un pacte amb aroma d’última oportunitat

L’Andorra del 2025 s’enfronta, potser per primera vegada, a l’evidència que el seu sistema de benestar necessita una cirurgia profunda. Entre l’envelliment de la població, la dependència de l’ocupació privada i el desafiament europeu, la reforma de les pensions s’ha convertit en molt més que un debat tècnic: és una prova de maduresa política i de visió de país.

El consens que avui es perfila podria ser històric… o efímer. Però del seu resultat dependrà molt més que la xifra de cotització o l’edat de retirada: dependrà la confiança d’una generació sencera en què el futur, a Andorra, encara es pot pagar a temps.