EDITORIAL | El futbol no pot dictar política a cop de micròfon
Article d’opinió de Joel Picón
La decisió de la Federació Andorrana de Futbol (FAF) de suspendre temporalment l’activitat i clausurar les instal·lacions federatives, com a reacció al nou reglament de quotes per a jugadors extracomunitaris, ha generat un terratrèmol inesperat en l’escenari esportiu nacional. Però més enllà del gest, cal preguntar-se si la forma i el fons han estat a l’altura del país i de les institucions que el sustenten.
El Govern ha estat clar: des de l’aprovació del contingent específic per a futbolistes, no ha arribat cap sol·licitud formal per incorporar jugadors de països tercers dins la lliga nacional. A la llum d’aquest fet objectiu, la reacció de la FAF adquireix un to desproporcionat i, sobretot, precipitat. No és només una qüestió de fons, sinó de formes: comunicar als mitjans una mesura tan dràstica abans de dialogar amb l’executiu constitueix un trencament innecessari amb els canals institucionals i amb la cortesia institucional que hauria de regir les relacions entre entitats del país.
El ministre portaveu, Guillem Casal, ha posat sobre la taula un element que alguns semblen obviar: la bona fe del Govern. La quota específica per al futbol —flexible amb els jugadors espanyols, francesos i portuguesos, i raonable amb els professionals de l’Espai Econòmic Europeu— no té com a objectiu limitar, sinó ordenar. És cert que per als extracomunitaris s’ha elevat l’exigència d’experiència de quatre a sis anys, però també s’ha previst una excepció per als menors de 25 anys. Regulació, sí; tancament, no.
Resulta paradoxal que la FAF invoqui una problemàtica que encara no ha traduït en cap petició reglada. Si no hi ha demandes sobre la taula, què s’està impugnant exactament? I sobretot, a qui beneficia una postura d’enfrontament preventiu?
Casal ha reiterat la predisposició del Govern a parlar, a seure i, si cal, ajustar el text. Però això només es pot fer en un marc de diàleg formal, serè i respectuós. La via del micròfon abans que la cadira de reunió no aporta solucions, sinó soroll. I el soroll, en matèria esportiva i institucional, és l’antítesi de l’interès general.
A tot plegat s’hi afegeix l’ombra de les inspeccions policials als clubs arran d’una denúncia. El ministre ha estat clar: la policia actua per competència pròpia i dins la legalitat. Pretendre convertir aquestes diligències en un assaig polític o normatiu és una irresponsabilitat que erosiona la credibilitat del mateix teixit esportiu.
Finalment, el possible tancament de l’estadi d’Encamp abans d’un compromís oficial del FC Andorra a la Lliga Hypermotion no és un gest menor: perjudica l’equip, els aficionats i la imatge internacional del país. Si hi ha discrepàncies, que es resolguin als despatxos, no a les portes tancades d’un recinte esportiu.
Andorra no es pot permetre que el futbol —una activitat federada però amb ressò públic— es converteixi en un espai d’ultimàtums i exhibicionismes. La responsabilitat institucional exigeix mesura, lleialtat i respecte a l’ordre establert. Si el Govern ofereix diàleg, el mínim que s’espera de la federació és que respongui amb maduresa i no amb commoció.
