L'impost a la feina de tota una vida
Article d'opinió de Miquel Angel Català
L'impost de successions, un impost que opinis el que opinis al respecte aixecaràs passions però el que és un fet és que tant a Espanya com a França, els nostres països veïns, ha esdevingut l'espoliació del segle XXI.
Aquí al país hi ha algun socialista que defensa l’aplicació d’aquest impost, però en el marc del debat que hi ha sovint sobre la justícia fiscal considero necessari posar de manifest que l’eliminació de l’impost de successions (i la no aplicació en les valls andorranes) és totalment justa i m’agradaria justificar-la en la mesura que representa una doble imposició que penalitza l’estalvi familiar i castiga la transmissió del patrimoni legítimament adquirit, vulnerant de manera directa els principis d’equitat i justícia tributària.
Amb aquest article no busco atacar les idees d’un partit ni defensar les d’un altre, sinó reflexionar amb serenor e intentar fer entendre a aquella gent que l’aplicaria com suposa un abús en tota regla i que veiessin com es un impost realment injust en una societat andorrana caracteritzada per valorar l’esforç, la previsió i l’herència familiar...
Es fins a cert punt irònic que hagis de pagat durant tota la vida, fins i tot quan morts on els teus descendents han de passar per caixa. Gracies a deu a Andorra no s’ha d’aguantar aquest absurd impost (de moment) però als països veïns si. Heretar a Andorra és 100 % exempt d’impostos, (sempre que tant el difunt com els hereus siguin residents fiscals andorrans). En una Europa on morir surt car i heretar encara més, penso que Andorra desafia la norma amb una proposta radical: llibertat per transmetre el patrimoni. Aquí no existeix l’impost de successions.
No és un descompte, no és una bonificació, simplement no hi és. Al país hi haurà molts defectes però podem estar contents de que es respecta la voluntat dels qui volen decidir a qui deixar el que és seu. Sense intervenció, sense pèrdues, sense justificar davant l’Estat allò que t’has guanyat amb esforç o sacrifici. I la clau a aquest avantatge fiscal? A Andorra no li cal cobrar als morts per mantenir els serveis públics. El país no castiga qui vol deixar alguna cosa als seus fills, sinó que protegeix aquest dret com un pilar de la llibertat personal.
Com he dit la situació per als veïns es mes critica, d’una banda tenim a Espanya on es dona una situació ben curiosa e injusta per al ciutadà ja que com que l’impost de successions és un tribut cedit, cada comunitat autònoma pot fixar el tipus impositiu, establir reduccions, bonificacions o mínims exempts. El resultat? Un mapa fiscal profundament desigual, on el que pagues depèn més del teu codi postal que del valor de l’herència, a tot això ademés s’ha de tenir en compte que es un impost que genera doble imposició sobre estalvis ja tributats i penalitza la transmissió intergeneracional del patrimoni...
Però la cosa no acaba aquí. Fa poc, el Tribunal Constitucional ha permès que el senat tramiti una proposició de llei per eliminar aquest impost arreu de l’Estat, i ha acusat el Govern de Sanchez “d’excedir-se” en voler frenar-la. Això pot ser el fet que obri la porta a una possible derogació total de l’impost de successions a Espanya però tot plegat evidencia una realitat incòmoda de la qual sembla que ningú es vol fer responsable: el rebuig social cap a aquest impost és generalitzat, i la pressió per reformar o suprimir-lo ja ha arribat a les institucions (tot i que ha títol personal, dubto que es modifiqui mai res).
Personalment entenc perfectament la indignació de molts espanyols davant d’aquest impost, primer per l’evident desigualtat que genera entre comunitats autònomes i, en segon lloc, per la desconfiança envers l’ús que l’administració fa del que recapta: mentre el govern ven la importància de la fiscalitat per sostenir pilars com l’educació i la sanitat, després es destinen ingents recursos a ministeris de dubtosa utilitat, a escàndols de corrupció ja històrics a Espanya, a subvencions poc transparents o, més recentment, a episodis vergonyosos que degraden la confiança ciutadana (Cas Koldo, cas Begoña, cas Ábalos... i així una llista interminable). Jo, en el seu lloc, si hagués de pagar per a mantenir aquest circ, també em sentiria profundament indignat.
D’altra banda a França, ens trobem que es un impost totalment abusiu (encara mes que per als veïns del sud), que mes que un benefici suposa un deute inassolible per a molta gent, arribant a una carga de fins i tot el 45%. El sistema francès es molt dur en especial fora de la línia directa. És un dels països europeus amb més càrregues fiscals sobre l'herència... Si tenim en compte això, és indubtable que les diferències de tributació per l'impost de successions entre França i Espanya són abismals lo que pot portar a moviments de famílies senceres per al simple fet de voler mantenir amb un, lo que es de un.
Eliminar l’impost de successions i la no aplicació a terres andorranes no és per una qüestió de recaptació (hi ha mil impostos mes que ja serveixen), l’eliminació es una qüestió de justícia i dignitat: el que ja s’ha guanyat i tributat una vegada, no hauria de pagar-se dues. Si ja s’ha pagat per generar el patrimoni, gravar la transmissió és penalitzar una vida d’esforç, renúncies i estalvi…
I en aquest punt segur que saltarà algú a parlar de la meritocràcia: on es en la gent que ha heretat? I en part es veritat, però penso que la pregunta esta mal plantejada ja que aquests béns són resultat d'anys de responsabilitat, esforç i un projecte de vida personal i en gran part familiar. En una societat “meritocràtica”, el mèrit no s'acaba a l'individu, també aplica el mèrit de voler ajudar els teus, de voler deixar-los millor, de construir un futur compartit.
Per tant si, el fet de heretar reflecteix una part del mèrit col·lectiu, el d’una història familiar que ha prioritzat el treball i la continuïtat. És la cristal·lització pura d’esforços acumulats, de renúncies i de decisions preses amb la mirada posada més enllà d’un mateix. En aquest sentit, l’herència pot ser llegida no com una excepció a la meritocràcia, sinó com una expressió diferent del mèrit, la que reconeix que la vida d’una persona no s’entén mai al marge de la comunitat i de les relacions que construeix. Castigar fiscalment la voluntat de transmetre aquest llegat és anar contra aquests valors. L'esforç d'una generació no s'hauria de penalitzar sinó respectar.
