Els nostres peluts: el reflex de la societat que som

Hi ha preguntes que, de tan senzilles, resulten incòmodes.

Com pot ser que en un país on els animals de companyia formen part de la vida de milers de famílies continuï sent tan difícil trobar un habitatge de lloguer si convius amb un gos o un gat?

No és una qüestió menor. És una paradoxa.

Andorra compta avui amb més de 15.000 animals de companyia registrats. Una xifra extraordinària si tenim en compte les dimensions del país. Gossos i gats comparteixen les nostres llars, els nostres passejos, les vacances, els moments feliços i també els més difícils. Han deixat de ser simples mascotes per convertir-se, per a moltes persones, en un membre més de la família.

La ciència fa anys que ho confirma. Conviure amb un animal contribueix a reduir la sensació de solitud, ajuda a combatre l'estrès, afavoreix l'activitat física i aporta estabilitat emocional. 

En una societat on la salut mental s'ha convertit en una de les grans preocupacions del nostre temps, el paper dels animals de companyia és cada vegada més rellevant. Per a moltes persones grans són la seva millor companyia. Per a molts infants, un mestre silenciós de responsabilitat i empatia. Per a moltes persones que viuen soles, són la diferència entre arribar a una casa buida o arribar a una llar.

I, tanmateix, aquesta realitat encara no sembla haver arribat a tots els àmbits de la nostra societat.

N'hi ha prou amb iniciar la recerca d'un pis de lloguer.

La pregunta acostuma a arribar ben aviat.

—Teniu mascota?

Per a moltes famílies, aquesta resposta significa el final de la conversa.

És cert que alguns propietaris han tingut males experiències. Desperfectes, molèsties, lladrucs constants o manca de respecte per la convivència. Seria injust ignorar-ho. També existeixen propietaris d'animals que no assumeixen les responsabilitats que implica tenir-los. Un gos necessita educació, temps, exercici i atenció. No és acceptable deixar-lo sol durant jornades interminables ni convertir els veïns en víctimes de la nostra manca de compromís.

Però tampoc és just condemnar milers de propietaris responsables pel comportament d'una minoria.

Potser el problema mai no han estat els animals.

Potser el problema és la confiança.

Per què no explorar mecanismes que ofereixin garanties tant als propietaris dels habitatges com als inquilins? Assegurances específiques, avals, certificats de bon comportament o altres fórmules que permetin valorar cada cas individualment. Igual que no tots els inquilins són iguals, tampoc no ho són tots els propietaris d'animals.

Aquest és un debat pendent.

Però n'hi ha un altre encara més profund.

Què passa quan la vida canvia?

Quan una persona gran ingressa en una residència.

Quan una família perd la feina.

Quan una separació obliga a començar de nou.

Quan el nou pis no admet animals.

Quan les dificultats econòmiques fan impossible assumir les despeses veterinàries.

Sovint parlem d'abandonament amb una certa lleugeresa, però darrere de moltes cessions a les protectores no hi ha indiferència. Hi ha desesperació. Hi ha persones que ploren mentre lliuren el seu company de vida perquè no tenen cap altra alternativa. És una realitat silenciosa que també mereix ser explicada.

I després arriba el moment que cap família vol afrontar.

La malaltia.

Els animals també envelleixen. També pateixen. També desenvolupen malalties cròniques, tumors o processos degeneratius. La medicina veterinària ha avançat extraordinàriament i avui és capaç d'oferir tractaments que fa uns anys eren impensables. Però aquests avenços també plantegen preguntes difícils.

Fins on hem d'arribar?

Quan el tractament allarga la vida... però no el benestar?

Decidir una eutanàsia probablement és una de les decisions més doloroses que una persona pot prendre. No és escollir la mort. És acceptar, amb el cor trencat, que estimar també significa evitar el patiment quan ja no hi ha esperança. És un acte d'amor que deixa una ferida que difícilment s'esborra.

En paral·lel, els professionals veterinaris conviuen cada dia amb aquesta realitat. No només curen animals; també acompanyen famílies en alguns dels moments més delicats de les seves vides. En molts indrets, els serveis d'urgències veterinàries treballen sota una pressió creixent derivada de l'augment del nombre d'animals de companyia, de la complexitat dels casos i de l'exigència d'una societat que, afortunadament, cada vegada demana una millor atenció per als seus companys de vida. També aquest és un debat que mereix ser escoltat.

Perquè, al capdavall, aquest article no parla només de gossos o de gats.

Parla de nosaltres.

De la nostra capacitat per construir una societat més responsable, més empàtica i més coherent.

Una societat que entengui que estimar un animal implica obligacions, però que també reconegui que qui assumeix aquestes obligacions no hauria de trobar més obstacles dels imprescindibles per continuar compartint la seva vida amb ell.

Els animals no poden explicar què senten. No poden defensar els seus drets. Depenen completament de les decisions que prenem les persones.

I potser la pregunta més important no és quants animals de companyia hi ha registrats a Andorra.

La pregunta és si nosaltres, com a societat, hem evolucionat al mateix ritme que l'amor que diem sentir per ells.

Hi ha una frase, atribuïda sovint a Mahatma Gandhi, que diu que «la grandesa d'una nació i el seu progrés moral es poden jutjar per la manera com tracta els seus animals». Tant se val qui la pronunciés per primer cop. El que realment importa és si nosaltres estem disposats a fer-la nostra.

Perquè els nostres peluts ens ofereixen cada dia una lliçó que sovint oblidem: estimen sense condicions, sense prejudicis i sense esperar res a canvi. Potser ara ens toca a nosaltres demostrar que també hem après aquesta lliçó.

En memòria de Darwin (2013–2026).
Gràcies per tretze anys de lleialtat, d'afecte i d'aquelles lliçons silencioses que només saben donar els qui estimen de debò.