Llum rasant contra el relat oficial

Això no va passar així —però podria haver passat.

Un ministre i un arqueòleg s’encaren davant del Roc de les Bruixes. Un defensa el relat que ha sostingut el país; l’altre, la llum rasant que fa visibles les ratlles que ningú vol mirar.

A Andorra sempre hi ha hagut una pedra i una fulla. Abans, quan faltaven dades i sobrava silenci, el buit s’omplia amb llegendes: bruixes i dimonis per condemnar allò que no es podia dir ni entendre. Ara el buit s’omple amb percentatges, comunicats i una paraula que ho vol tapar tot: “tranquil·litat”. Però el mecanisme és el mateix: qui controla la fulla i la pedra decideix què és la veritat oficial… i qui fa por.

I si vols veure-ho en carn i ossos, imagina-ho així:

El vent baixava per la vessant com si algú bufés pel clatell de la vall. A aquella hora, abans que el sol toqués el granit, la roca semblava més vella que el país: grisa, freda, amb aquella lluïssor mat de les coses que han vist massa mans.

Pere Canturri va arribar sense escarafalls, però amb el pas de qui sap que el camí és seu encara que no ho digui. Dos homes del servei el seguien a distància prudent; no pas per por del bosc, sinó per protocol. Era ministre —de Cultura, d’Afers Socials, del que li posessin a la cartera aquell any— i el país, quan és petit, te’l pots ficar a la butxaca de la jaqueta.

Algú l’havia trucat ben d’hora:

—Hi ha un home a la pedra. Amb llum i càmera. Fa estona que hi és.

Canturri va esbufegar amb una barreja de cansament i vanitat. Hi havia una cosa que no se li desenganxava: aquella pedra l’havia tret ell de l’anècdota i l’havia posat al món. Abans era “la roca de les bruixes”, un rumor; després va ser patrimoni, inventari, carpeta amb goma, un nom que s’escrivia sense riure.

Quan va veure l’home ajupit davant dels gravats —una llanterna recolzada de costat, un trípode baix, un quadern obert—, Canturri es va aturar un segon. El desconegut no feia cara de turista: botes amb fang vell, mans fines de qui no treballa la fusta sinó el detall, una motxilla d’on sobresortien regles, cartolines, potser paper vegetal.

Canturri es va aclarir la gola.

—Quan em van avisar que hi havia algú a la pedra… —va dir en castellà, amb aquell to deliberadament mundà que feia servir quan volia marcar territori— primer vaig pensar que era el doctor Jones. No m’esperava a…

Va avançar un pas i va mirar la parafernàlia.

—…un comptable de solcs.

L’home va aixecar el cap a poc a poc, com si la llum rasant li hagués ensenyat a no precipitar-se. Tenia aquella edat ambigua en què la cara ja ha viscut prou per no demanar permís, però encara conserva la fam de l’ofici.

—Em dic Campmajó —va respondre, sense ofendre’s—. I li agrairia que no em comparés amb l’Indiana Jones. Jones trencava coses.

I, sense perdre el somriure, va deixar caure una sola frase, seca, com una fulla:

—Avèm pas besonh de cinema, mercés. (No necessitem cinema, gràcies.)

Canturri va somriure amb prou feines, com si això confirmés alguna cosa que ja sospitava.

—I vós què hi feu ací, senyor Campmajó?

—Mirar —va dir l’altre—. El que venim a fer tots, si som honestos. Mirar bé.

Canturri es va ajupir cap a la roca. La pedra era plena del seu propi passat: cassoletes aquí i allà com petites llunes mossegades; línies llargues, fondes, fusiformes; triangles; creus; ratllats; i més amunt, en una altra zona, aquella escena que a Canturri li havia donat un disgust i una alegria: els guerrers medievals, el cavall, la túnica ratllada, la llança. La prova perfecta que el lloc era una pàgina reescrita.

—Mirar bé… —va repetir Canturri—. Això em pensava que feia jo quan vostè encara anava a escola.

Campmajó no va entrar a la garrotada. Va assenyalar la llanterna.

—Amb el seu permís, senyor Canturri. No és el mateix mirar amb llum frontal que amb llum rasant. La pedra confessa amb ombres.

Canturri el va mirar de reüll. Aquella frase —la pedra confessa— li va tocar una corda vella. Perquè ell, de jove, havia fet això: caminar, preguntar, inventariar supersticions, buscar topònims que feien olor d’història. El 1962, quan “va descobrir” el roc, tenia vint-i-sis o vint-i-set anys i un ofici que ningú no acabava d’entendre: funcionari del Consell, sí; mestre abans, sí; però sobretot un obsessiu. Un recol·lector de proves.

—No em vingui amb poesia —va dir Canturri, encara que li havia agradat—. Digui’m per què hi és sense avisar.

Campmajó va agafar aire.

—Perquè si aviso, em tanquen la porta per por de la polèmica. I perquè la polèmica ja existeix, encara que vostè la negui.

Canturri va inclinar el cap, despòtic i pacient alhora.

—En aquest país, la polèmica és un esport que es practica amb la boca. Jo prefereixo les pedres.

—Justament —va dir Campmajó—. Vostè prefereix les pedres… però les prefereix amb una edat, amb un relat i amb un halo. I jo prefereixo les pedres amb el que són: marques. Tècniques. Seqüències.

Canturri va deixar que la paraula “seqüències” quedés suspesa un instant.

—Parli.

Campmajó va tornar a la roca i, amb un gest de cirurgià, va inclinar la llanterna. Les línies fondes es van encendre: no amb llum, sinó amb ombra. Van aparèixer vores que abans semblaven llises; es van veure estries diminutes dins de solcs que de lluny eren només “dibuixos”.

—Vostè va comparar això amb el Mont Bégo, amb la Valcamònica, amb la Peyra Escrita… —va començar Campmajó—. I entenc l’impuls. Als seixanta calia donar al país un mirall gran. Dir: “també nosaltres tenim un santuari rupestre”. Sap què passa? Que el santuari no explica l’eina. I l’eina explica el temps.

Canturri va arrufar el front.

—Jo no necessitava un mirall gran. Necessitava que deixessin d’anomenar bruixes el que no entenien.

—Exacte —va assentir Campmajó—. Vostè ho va treure del folklore. Jo vull treure-ho del romanticisme arqueològic.

Canturri va deixar anar un riure curt.

—Romanticisme? A mi? Em vaig passar mitja vida en un despatx del Consell.

—Romanticisme institucional —va dir Campmajó, sense crueltat—. Vostè hi va veure símbols. Jo hi veig actes. I els actes deixen empremtes diferents.

Va assenyalar una de les incisions fusiformes.

—Miri aquest solc. No és una simple línia. Té secció, té perfil. Si s’hagués fet per abrasió amb una destral polida, com s’ha dit tantes vegades, hauria de deixar una regularitat diferent. Aquí hi ha microestries longitudinals, repetició de passades, i una V molt marcada en trams. Això, senyor Canturri, s’assembla més a un tall metàl·lic insistint que no pas a una pedra fregada a l’atzar.

Canturri s’hi va acostar, amb una barreja de curiositat i resistència.

—I vostè conclou…?

—Que moltes d’aquestes línies no són del Bronze “perquè sí”. O almenys no totes. Aquí hi ha mans diferents, moments diferents. Hi ha una capa antiga, és clar —les cassoletes, algunes marques—, això pot ser molt vell. Però el paquet principal lineal… podria ser més tardà. I ho dic amb cautela: podria encaixar en un horitzó del Ferro final o fins i tot en el món ibèric pirinenc. Segle III abans de Crist, per exemple.

Canturri va aixecar la vista, com si aquella data fos una insolència.

—I bèric a Andorra?

—I bèric al Pirineu no vol dir “senyors de costa” passejant per aquí —va replicar Campmajó—. Vol dir contactes, circulació, tècniques, símbols. I sobretot: ferro. Ganivets. Punxons. La diferència entre rascar i fregar.

Canturri va posar una mà a la roca, com qui toca una taula per assegurar-se que és real.

—Vostè ve a canviar-li l’edat a una pedra que el país ja ha adoptat.

—Vinc a evitar que el país adopti un error per afecte —va dir Campmajó.

La frase va caure amb un so sec. Canturri va girar el cap cap als dos homes del servei, que miraven el bosc fent veure que no escoltaven. Després va tornar a Campmajó.

—El 1962 —va dir, amb veu baixa, gairebé íntima— jo no tenia ningú. No hi havia serveis, no hi havia equip, no hi havia metodologia moderna. Hi havia una llibreta i cames. Jo vaig veure això i vaig saber que era important. Ho vaig tornar important. I ara ve vostè a dir-me que era… què? Gent rascant la pedra amb ganivets?

Campmajó no es va encongir.

—De vegades l’important és precisament això: gent rascant pedra. La vida real. No el mite.

Canturri va estrènyer la mandíbula.

—La vida real no deixa triangles perfectes. No deixa “estrelles”, “sols”, creus. Deixa gana.

—La vida real deixa codis —va respondre Campmajó—. Geometria fàcil. I deixa llocs de cita. Llocs on es repeteix el pas. Aquesta pedra és on passa gent. On s’atura gent. Si vol un “per què aquí”, aquesta és la resposta: perquè és un punt fix en un món que canvia amb la neu.

Canturri el va mirar amb una espurna: aquella era, curiosament, una explicació que podia acceptar. No per la data, sinó per la lògica.

—I la seva teoria del ganivet explica… això? —va dir assenyalant una zona de triangles i ratllats.

Campmajó va assentir.

—Explica l’economia del gest. Triangles perquè es tracen ràpid. Ratllat per diferenciar. Línies llargues per orientar o marcar. No dic que sigui un mapa literal, no li venc un “cel gravat”. Dic que, si vostè fos analfabet, si fos en una vall i necessités deixar un senyal que un altre entengués sense paraules… faria això.

Canturri va deixar anar una rialla amarga.

—Ara em converteix el roc en un tauler d’anuncis?

—En part, sí —va dir Campmajó—. I en part en un lloc de repetició ritual. I en part en un suport que altres reutilitzen perquè ja està marcat. Un palimpsest.

Canturri va alçar la mà, com qui concedeix un punt sense rendir-se.

—El palimpsest l’accepto. Perquè aquí dalt hi ha els medievals.

Va assenyalar amunt, on la roca mostrava l’escena de guerra: figures amb cossos triangulars, túniques ratllades, armes llargues, un cavall, traços més “dibuixats”.

—Això —va dir Canturri— no és Bronze, ni ibèric, ni el seu ganivet protohistòric. Això és un altre món. I aquest altre món prova la meva tesi: el lloc era sagrat o important. Si no, ningú hi tornaria.

Campmajó va mirar l’escena medieval amb un respecte que no era cap a Canturri, sinó cap al fet.

—Això —va admetre— és medieval. I m’interessa moltíssim. Perquè aquí es veu clar: una tècnica diferent, una intenció diferent, una mà diferent. Segle XIII, potser. I tanmateix van triar aquesta roca, no una altra. Per què? Pel que he dit: perquè ja era una pàgina. Perquè ja era “la pedra marcada”. Vostè té raó en això.

Canturri va abaixar una mica la guàrdia. La discussió era èpica, sí, però no era una baralla de bar: era una baralla entre dues maneres d’estimar el mateix objecte.

—Vostè creu que jo vaig fer un relat —va dir Canturri—. Que necessitava un Mont Bégo per a Andorra.

—Crec que vostè va fer una cosa més important —va dir Campmajó—. Va fer que existís. Ho va anomenar. Ho va protegir. Sense vostè, avui jo estaria mesurant una paret anònima.

Canturri va parpellejar. Aquell reconeixement el va desarmar just prou per escoltar.

—I jo —va continuar Campmajó— no vinc a prendre-li res. Vinc a demanar-li una cosa. Necessito les seves notes originals. Els croquis. Les fotos dolentes. La primera mirada. Perquè l’enemic més gran ara no és la teoria: és el deteriorament. La gent ve, toca, ratlla. Si no documentem amb rigor, d’aquí vint anys discutirem sobre una pedra que ja no existeix.

Canturri va mirar la superfície amb una preocupació que, per primer cop, era física. No discutien sobre dates: discutien contra el temps.

—Quant trigaria a documentar tot això com vostè vol? —va preguntar, pragmàtic.

Campmajó es va animar, com si li haguessin obert una comporta.

—El conjunt complet… ben fet… requereix diverses campanyes curtes. Llum rasant en estacions diferents. Macro dels solcs per veure la secció. Cartografia de superposicions. I separar grups: cassoletes per percussió, solcs per abrasió o incisió, medieval per traç fi. No és un dia d’excursió. Però tampoc no és una tesi infinita si hi ha suport.

Canturri el va mirar amb un somriure sec.

—Suport. Aquesta paraula sempre arriba quan algú vol reescriure la història.

—O quan algú vol salvar-la —va dir Campmajó.

El vent va tornar a passar entre pins. Un corb va grallar des d’algun lloc invisible. Per un segon, ningú no va parlar: tots dos estaven, sense admetre-ho, escoltant la pedra.

Canturri va trencar el silenci.

—Sap què és el que em molesta de vostè, Campmajó?

—Digui-m’ho.

—Que parla com si l’evidència fos un martell i la tradició un clau. I aquest país… —va tocar la roca— no és un clau. És fràgil. Vostè canvia una data i la gent creu que li canvia el terra.

Campmajó el va mirar sense ironia.

—I a mi em molesta de vostè —va dir— que confongui identitat amb datació. La pedra no necessita tenir cinc mil anys per ser d’Andorra. Necessita ser vera.

Canturri va sostenir la mirada. Després, inesperadament, va deixar anar un riure suau.

—Sap discutir. No semblava un comptable de solcs.

Campmajó va somriure.

—I vostè no sembla un ministre.

—No ho soc —va dir Canturri—. Soc un mestre que un dia va veure una pedra i va decidir que no podia continuar sent un xafardeig de bruixes.

Campmajó va abaixar la llanterna i, per primer cop, la roca va quedar sense dramatisme. Amb llum normal, els gravats tornaven a ser el que eren: línies. Ferides. Rastre.

—Fem un tracte —va dir Canturri—. Li dono accés a les meves notes. Li dono suport per documentar amb mètode. Però vostè em promet dues coses.

—Digui.

—Una: no convertirà això en un circ. Res de “alfabet secret” per a diaris. Si hi ha lletres, es provaran amb calma. Si no, es dirà que no.

Campmajó va assentir.

—I dues —va continuar Canturri, estrenyent amb prou feines la mà sobre la roca—: quan escrigui, no m’enterri. No digui “Canturri s’equivocava”. Digui “Canturri va obrir la porta”.

Campmajó el va mirar amb un respecte que ja no calia demostrar.

—Això és fàcil —va dir—. Perquè és veritat.

Canturri va fer un pas enrere i va mirar el panell sencer, com si el veiés per primer cop i per últim cop alhora.

—Sap què és el pitjor? —va murmurar.

—Què?

—Que potser vostè i jo discutim per una data… i la pedra se’n riu. Perquè per a la pedra, el temps no és una línia: és una pila.

Campmajó va recollir el seu quadern, tancant-lo amb cura.

—Aleshores fem l’únic sensat —va dir—: ordenar la pila.

Canturri el va mirar i, amb aquella autoritat sense crits que només tenen els qui han treballat amb coses invisibles, va respondre:

—Demà a primera hora. Amb aquesta llum. I porti una altra llanterna. Aquí, manen les ombres.

I mentre s’allunyaven, el Roc de les Bruixes es va quedar quiet, com si no hagués sentit mai a parlar de ministres ni d’experts. Només de mans. De tècniques. De gent que, per motius diferents, va triar aquell mateix lloc per deixar-hi una marca.