La igualtat vista des del VAR

Deien que aquest no era lloc per a nosaltres. Que el futbol femení no aniria enlloc. Que no interessa. I saps què vam fer? Guanyar un Mundial i omplir estadis. Les regles estan per carregar-se-les.

Ho diu un anunci de l’Alexia Putellas. Però podria servir per explicar moltes altres lluites.

Els drets de les dones no han avançat mai perquè el sistema es despertés un dia convençut de la igualtat. Han avançat perquè algú ha empès i ha fet massa visible el que abans era fàcil d’ignorar.

Per això el contrast d’aquesta setmana és tan revelador.

53 polítiques s’han reunit al Consell General per defensar la igualtat. Justament al lloc on aquestes paraules haurien d’acabar traduint-se en decisions.

És en aquesta mateixa cambra on fa anys que s’arrossega el debat sobre la despenalització de l’avortament.

I és també en aquesta cambra on, quan es tracta de gestació i maternitat, les escletxes de la llei apareixen amb molta més rapidesa quan hi ha interessos en joc.

Les mateixes cadires des d’on s’aproven lleis d’igualtat que preveuen sancions, però a la pràctica s’opta per no aplicar-les.

I des d’aquest mateix entorn institucional que, després de reduir un salari a la meitat a una dona, encara envia a callar i a acatar a aquesta Autoritat que només demanava corregir una bretxa salarial flagrant.

Però, tot plegat, la pregunta és una altra.

En els últims mesos hem sentit dir que la situació de l’avortament a Andorra és una “vergonya internacional”. També s’ha criticat amb contundència que es comparés l’avortament amb el càncer en declaracions fetes davant l’ONU.

S’ha dit que la igualtat no pot ser només un eslògan. Que cal despenalitzar l’avortament sense més dilació. Que cal acabar amb la bretxa salarial. Que ja n’hi ha prou.

Paraules fortes. Reivindicacions clares.

(PAUSA PER LA FOTO)

I aquí és on apareix la pregunta incòmoda: si el Consell General pot posar d’acord 53 dones d’ideologies diverses per fer-se la foto per la igualtat, per què aquest acord desapareix quan arriben les decisions que haurien de fer-la efectiva i real?

Efectivament, el Dia Internacional de la Dona no va néixer per pronunciar eslògans buits. Però tampoc per fer-se fotografies amables. Va néixer de moviments de dones que es van organitzar per exigir drets, plantar cara al poder i carregar-se les regles imposades pels homes.

Sí, des d’aleshores hem avançat ensopegant-nos diverses vegades amb la igualtat en aquest camí. Així, en el darrer temps, el llenguatge s’ha sofisticat. Avui tenim conferències, xarxes, manifestos, declaracions cada vegada més impecables i taules rodones sense cantonades, no sigui pas que algú s’hi faci mal.

Però la credibilitat d’una causa no es mesura en el discurs.

Es mesura quan arriba el moment d’alçar la veu i no girar l’esquena.

Quan es denuncia la desigualtat i la vulneració dels drets humans de les dones i les nenes i la resposta és la represàlia mediàtica, la humiliació, el descrèdit personal, la criminalització i aquella condescendència que encara avui revifa les fogueres modernes.

Quan el silenci, la cancel·lació i la invisibilització pesen més que la famosa sororitat, com si l’equip abandonés el camp quan el partit es posa difícil.

Quan cal defensar drets en debats incòmodes que no generen aplaudiments, com aquells partits que s’han de jugar fora de casa i amb el marcador en contra.

Quan el feminisme deixa de decorar institucions i entra en conflicte amb el poder qüestionant privilegis i abusos, com quan l’àrbitre xiula una falta que ningú vol veure.

En el futbol, els partits no es guanyen sense baixar de l’autocar.

El futbol femení ho sap bé. Durant anys va ser ignorat. Els avenços van arribar quan mirar cap a una altra banda ja tenia un cost massa alt.

No va ser per convicció. Va ser pressió. Va ser perquè el dany reputacional, en un món dominat per homes, era massa elevat.

I aquesta és una lliçó que va molt més enllà de l’esport.

Quan la igualtat només apareix quan et donen permís, per maquillar la reputació d’alguns o per guanyar vots, es converteix en escenografia.

Per això la pregunta no és quantes dones apareixen a la fotografia.

La pregunta és quantes estan disposades a jugar el partit quan la igualtat es posa realment a prova.

Perquè els drets no avancen amb imatges impecables que els homes contemplen des de dalt.

Avancen quan algunes decideixen sortir al camp, com les dones iranianes que van decidir no cantar l’himne, malgrat jugar-s’hi la vida.