EDITORIAL | La paradoxa d'aturar la inversió estrangera quan les grans fortunes fugen de la UE

Andorra es troba en un moment decisiu. Les dades són clares: entre el 2020 i el 2025, les autoritzacions d’immigració han passat de 45.241 a 55.518 persones, un augment del 22,7%. La major part d’aquest creixement prové de la mà d’obra assalariada, mentre que els emprenedors i professionals independents —els qui generen valor, ocupació i innovació— s’han vist frenats per un marc legal cada cop més restrictiu.

La Llei Òmnibus ha limitat a només 200 quotes anuals la residència per compte propi, una mesura que pot semblar protectora però que, a la pràctica, ofega l’esperit empresarial que el país necessita per sostenir el seu model econòmic. Per cada emprenedor que aconsegueix establir-se, hi entren una trentena de treballadors. Aquest desequilibri no és sostenible a mitjà termini.

Mentrestant, la pressió sobre l’habitatge i la sensació de saturació continuen creixent. Però no és bloquejant la inversió estrangera com es resol aquest problema. Ben al contrari: la inversió ben gestionada és la clau per finançar infraestructures, ampliar el parc residencial i millorar la mobilitat. Andorra no ha d'arribar a veure els inversors com una amenaça, sinó com una oportunitat per canalitzar recursos cap a projectes que millorin la qualitat de vida de tothom.

La conjuntura europea confirma aquesta necessitat. França, davant la pressió política interna, preveu perdre més de 800 grans fortunes el 2025, amb un patrimoni total de 3.800 milions d’euros, segons Henley & Partners. La “taxa Zucman”, està accelerant la fuga de capitals cap a Itàlia, Portugal i altres països del sud d’Europa, que han sabut crear marcs fiscals competitius i previsibles. El moviment obre una finestra d’oportunitat per a Andorra, que pot consolidar-se com un refugi d’estabilitat, qualitat de vida i seguretat jurídica dins d’un continent cada cop més fiscalitzat.

És urgent reinvertir la narrativa. En lloc de demonitzar els nous residents o les empreses internacionals, cal utilitzar aquesta tendència europea d’atracció de talent i capital a favor del país. Amb polítiques clares, transparents i planificades, els beneficis fiscals poden convertir-se en inversió directa en habitatge, carreteres, salaris públics, serveis i tecnologia.

En aquest sentit, la cooperació amb la Generalitat de Catalunya i amb l’Ariège hauria de ser una prioritat estratègica. Adaptar i millorar les rutes d’accés a Andorra, especialment en matèria de seguretat viària i fluïdesa del transport, és una qüestió de país. Són temes que la gent toca, que la ciutadania percep cada dia, i que poden transformar la vida econòmica i social.

Cal reconèixer, també, l’esforç del Govern per millorar els salaris del sector públic i incentivar una administració més eficient. És un pas en la bona direcció: un país competitiu necessita institucions motivades i preparades per respondre als reptes d’un mercat globalitzat.

El futur d’Andorra passa per una mirada a llarg termini, capaç d’equilibrar creixement i sostenibilitat. Molts professionals d’alt valor afegit volen residir al país, però cal garantir a qui ja hi és més garanties envers les infraestructures, connectivitat i habitatge. No es tracta de créixer per créixer, sinó de créixer amb estratègia.