Demòcrates per Andorra: hora de passar la motoserra al règim taronja

Un demòcrata, diuen els diccionaris, és algú que defensa la igualtat de drets i el govern de la majoria, no d’una minoria privilegiada. Costa no somriure amb amargor quan pensem en els catorze anys de governs taronja des del 2011. Durant tot aquest temps, Demòcrates per Andorra ha tingut gairebé sempre la clau del Govern, i el país que en surt no s’assembla gens al que el seu nom promet. Tenim un mercat de l’habitatge convertit en casino, un paisatge urbà dominat per torres de luxe, un heliport nacional a 1.900 metres pensat per a uns pocs, i un sistema financer que ha viscut el terratrèmol del cas BPA mentre la unitat que ha de vetllar pel blanqueig, la UIFAND, acumula un poder enorme amb molt poca llum pública. Tot plegat, embolicat amb una retòrica amable sobre “modernitat”, “obertura” i “Andorra digital” que, vist des de sota, fa més mal que il·lusió.

El 2012, amb majoria taronja, s’obre de bat a bat la porta a la inversió estrangera en immobles. La Llei 10/2012 es ven com una eina per diversificar l’economia i atreure capital productiu, però a la pràctica facilita que no residents i societats d’arreu del món comprin edificis sencers, promocions i terrenys sense gaire límit. En pocs anys, una part molt important del parc d’habitatge passa a mans de patrimonials i fons que juguen amb altres regles i altres butxaques. Mentrestant, els salaris no pugen al mateix ritme, els lloguers s’enfilen fins a nivells que fa una dècada hauríem considerat una broma de mal gust i apareix un nou vocabulari que tots coneixem de prop: pobresa invisible, gent que treballa però no arriba a final de mes, famílies encadenant mudances perquè el propietari apuja el preu o ven, joves que assumeixen que hauran de marxar. El país es ven a fires internacionals com un paradís segur per al capital; per a molts residents, cada renovació de contracte és una ruleta russa.

Quan la situació es fa insostenible, el mateix espai polític que va obrir el meló corre a posar-hi pegats: suspensió temporal de nova inversió estrangera, nou impost, Llei Òmnibus, anuncis de parc públic. Tot això era necessari, però arriba tard i, sobretot, arriba de la mà dels mateixos que havien girat la clau del pany.

En paral·lel, el país canvia de silueta. A Escaldes i a l’eix central, les torres de vint o vint-i-cinc plantes es declaren Projectes d’Interès Nacional i es presenten com a símbol d’una Andorra moderna i cosmopolita. Per a molta gent, en canvi, són el símbol d’un urbanisme fet a mida de promotors concrets i de la substitució lenta de l’Andorra de muntanya per una mena de mini Dubai pirinenc. A peu de carrer, el petit comerç pateix, el metre quadrat es converteix en actiu financer abans que en llar, i la sensació és que la ciutat s’està dissenyant per a qui ve a invertir, no per a qui hi viu tot l’any. S’hi suma la nova constel·lació de projectes com el NODE d’Andorra Telecom i la societat Andorra Digital, que concentren tecnologia, dades, obra pública i contractes al voltant d’un nucli de parapúbliques controlades, en última instància, pel mateix espai polític. Pot ser modern, sí, però també és una nova manera de concentrar poder en poques mans.

El cas de l’heliport de la Caubella és quasi poètic, si no fos tràgic. Una plataforma d’uns cent metres útils, a gairebé 1.900 metres, enmig de bosc, pistes, cables i teulades, que es ven com una porta d’entrada al país per a turisme de cartera molt gruixuda i per a negocis que “ens posaran al mapa”. El Govern hi posa milions, garanteix cobrir pèrdues del concessionari i passa de puntetes pels riscos tècnics i ambientals. Qui hi guanya? Operadors que tindran una ruta premium, hotels i promotors que veuran revaloritzar-se els seus actius, el relat d’un país “connectat al món”. Qui hi arrisca? La gent que viu i treballa sota la trajectòria, el medi ambient i un sistema de fronteres europees que es pot trobar amb una via ràpida difícil de controlar si no es fan bé les coses. No cal ser antiprogres per veure-hi el problema; només cal honestedat.

I arribem al terreny més delicat: la Banca Privada d’Andorra. Després de nou anys de causa, el Tribunal de Corts condemna divuit exgestors de BPA a un total de dècades de presó i desenes de milions en multes. Ho diré tal com ho sento: aquestes penes són desorbitades. No només per la seva duresa absoluta, sinó per la comparació amb altres casos, on operadors que han blanquejat diners de narcotràfic o de corrupció a gran escala han rebut condemnes molt més suaus. Això no vol dir que a BPA no passés res ni que tots fossin innocents; seria ingenu. Però en un cas travessat per una nota de la FinCEN nord-americana, per l’ombra de l’Operació Catalunya i per les pressions d’un Estat veí que ara està sota sospita per haver maniobrat per fer caure el banc i arrencar dades de clients catalans, és molt probable que no siguin tots els que hi són ni hi siguin tots els que són.

Les declaracions de Villarejo davant la justícia andorrana, parlant obertament de com es va utilitzar el cas BPA per interessos polítics espanyols, obren un prisma que trenca el relat oficial de “banc dolent castigat per un regulador valent”. Quan hi afegim que hi ha correus, informes, notes entre reguladors que encara no s’han vist, i que la pròpia justícia andorrana ha començat a moure fitxa sobre l’Operació Catalunya, a molts se’ns fa difícil acceptar aquestes condemnes com a final de la història. Són legals, sí. Però això no les fa automàticament justes ni proporcionades.

Enmig de tot això, la UIFAND és una peça clau. Porta anys investigant, rebent declaracions d’operacions sospitoses, recomanant embargaments i sancionant entitats. Sabem que hi ha feina i que, en molts casos, necessària. Però també sabem que un organisme tan opac, dirigit durant tant de temps per les mateixes persones, té una capacitat enorme per decidir qui cau i qui se’n surt, sovint lluny de l’escrutini ciutadà. Quan el mateix espai polític governa, controla parapúbliques, marca el marc immobiliari i, de facto, tutela el regulador financer, la separació de poders es converteix més en un eslògan que no pas en una realitat. I, alhora, veiem moviments silenciosos a la cúpula de la justícia, renúncies “per motius personals” i relleus que arriben en moments molt sensibles, que com a mínim conviden a fer-nos preguntes sobre com s’han pres algunes decisions i fins a quin punt hem tingut sempre tota la informació sobre la taula.

Fa més de vint anys, la gent de Le Monde diplomatique va impulsar ATTAC per “desarmar els mercats” i recuperar control democràtic sobre els fluxos financers. Aquell esperit també va arribar a Andorra, i una part d’aquell nucli d’activistes avui conflueix en ATTAC Andorra i en el Partit Pirata. Des d’aquí, el que demanem és molt senzill de dir i molt difícil de concedir: desclassificar el màxim d’informació possible. Obrir expedients, treure pols als arxius, deixar que la llum entri. Parlem dels dossiers complets de BPA, amb tot el que afecta FinCEN, SEPBLAC i l’Operació Catalunya; dels informes i actuacions de la UIFAND sobre inversió estrangera, banca i blanqueig; del cas Orfund i els “diamants de sang” vinculats a guerres africanes; de les derivades andorranes d’operacions com Màrmol Roig i d’altres escàndols on Andorra ha anat apareixent a la lletra petita. No es tracta de fer una foguera mediàtica ni d’alimentar conspiracions; es tracta de poder mirar-nos al mirall com a país. De poder dir: això va passar, amb aquests actors i aquestes conseqüències, i ara decidim què volem fer amb aquesta informació.

Si ajuntem totes aquestes peces —llei d’inversió estrangera i bombolla, torres i PIN, Andorra Digital i NODE, heliport de la Caubella, penes de BPA, casos Orfund i Màrmol Roig, poder concentrat a la UIFAND, advertiments internacionals, dimissions discretes— costa molt veure-hi la paraula “democràcia” en el sentit ple del terme. Potser sí, que tenim eleccions cada quatre anys i urnes transparents. Però la pregunta incòmoda és a qui han servit sobretot aquests catorze anys de govern taronja. La resposta, massa sovint, sona a promotors, bancs, fons i cercles de poder molt concrets, mentre una part creixent de la població viu entre lloguers impossibles, feines precàries i la sensació d’haver estat convidats només a aplaudir.

Potser per això, quan sentim el nom “Demòcrates per Andorra”, ens ve al cap que el rebranding més honest seria un altre: “Promotors per Andorra”, “Constructors i Bancs Units”, “Partit de l’Inversor Global”. No ho dic només per fer soroll; ho dic perquè les paraules haurien d’estar connectades amb la realitat. Nosaltres, des d’ATTAC Andorra i el Partit Pirata, preferim treballar per un país on la democràcia no sigui només una marca registrada, sinó una pràctica diària: més transparència, més memòria, més control ciutadà i menys decisions preses d’esquena a la gent. Perquè, si alguna cosa hem après amb l’habitatge, amb les torres, amb la Caubella i amb el cas BPA, és que el relat oficial gairebé mai no explica tota la història. I sense aquesta part que falta, la paraula “demòcrata” queda buida.

Josep Guirao