Trens, coets i precipicis: per què un liberal de centre-dreta diu NO a l’acord amb la UE

Jo no tinc cap problema amb el capital. De fet, m’agrada: crea empreses, feina i, si es fa bé, llibertat. No vinc a defensar una Andorra tancada, autàrquica o antieuropea. Vinc a defensar una cosa molt més antiga i avorrida: el sentit comú davant dels precipicis elegants. I el projecte d’Acord d’Associació amb la Unió Europea, tal com està plantejat i tal com s’està cuinant, s’assembla massa a això: un precipici amb llacet blau.

Des del 2014 Andorra negocia amb la UE un Acord d’Associació per entrar al mercat interior europeu. El 7 de desembre del 2023 es van donar les negociacions per concloses a nivell de caps negociadors, després de quasi una dècada i 49 rondes intenses. Des d’aleshores, el guió oficial és simple: el text passa per les institucions europees i, quan Brussel·les acabi, ens el portaran a casa perquè el ratifiquem en referèndum. Però cal dir la veritat sencera: el que tenim ara sobre la taula és un projecte d’acord mixt. Això vol dir que, a més del Consell i el Parlament Europeu, l’han de ratificar tots els parlaments estatals. Parlem d’un procés llarg i incert, no d’una autopista directa cap al paradís. La meva posició és clara: el millor seria que el país fos prou lúcid per aparcar aquest projecte abans d’arribar al referèndum. I si, malgrat tot, se celebra, el vot responsable hauria de ser NO.

En paral·lel, organismes com el FMI —que no és precisament antisistema— expliquen que l’Acord pot impulsar reformes, desbloquejar inversió i augmentar la productivitat, però adverteixen que no està exempt de reptes i exigeix coherència institucional i una gran capacitat d’adaptació. En andorrà planer: pot ser una oportunitat, però també pot ser un problema molt seriós. A Andorra, però, aquest matís s’ha evaporat. Se’ns ven el paquet com si fos un dogma: “o Europa o barbàrie”. Com si no existissin grisos, alternatives ni maneres diferents de relacionar-se amb la Unió. Quan un projecte polític complex es presenta com a inevitable, el que acostuma a ser inevitable són els errors que no es volen discutir.

Què vol dir, exactament, aquest projecte d’acord? Que Andorra s’integra al mercat interior en béns, serveis, capital i bona part de la lliure circulació de persones; que acceptem entre 17.000 i 22.000 normes, directives i reglaments que no hem redactat nosaltres. Segons va dir Riba 60 lleis. Però que haurem d’aplicar gairebé com qualsevol estat membre; i que tot això ho fem sense cadira al Consell, sense eurodiputats i sense capacitat real de vet. Som participants, però no copropietaris del sistema normatiu; juguem amb les regles d’un altre, en un camp que no hem dissenyat, amb un àrbitre que no triem.

Si mirem millor les xifres internes, la realitat és encara més punyent: uns 90.000 habitants censats; entre 12.000 i 15.000 treballadors transfronterers que pugen cada dia; més de 50.000 places hoteleres i d’apartaments turístics; i capacitat per acollir, en temporada alta, prop de 150.000 turistes en residències secundàries i pisos de propietat estrangera. Això vol dir que, en determinats moments, el país pot tenir més de 300.000 persones fent vida al territori. I, segons el Col·legi d’Arquitectes, només s’ha construït aproximadament el 5% de la propietat privada, que representa al voltant del 20% del territori; la resta, un 80%, és domini públic. La pregunta que ningú vol respondre és aquesta: la UE acabarà regulant, de facto, que es pugui construir dues o tres vegades més i ens arrossegui, amb el temps, cap a un escenari teòric de 900.000 habitants potencials?

Jo no tinc cap problema amb el mercat, però sí amb el desequilibri de poder. El mercat únic és magnífic quan ets Alemanya o França; és delicat quan tens la mida d’Andorra i t’exposes a gegants sense les mateixes eines de política fiscal, social ni reguladora. Obrir portes no és dolent, però fer-ho de bat a bat, sense tenir clar qui entra, sota quines regles i amb quina intensitat, és més un acte de fe dogmàtica que no pas una estratègia.

Aquí és on entra l’Empresa Familiar Andorrana. Fins fa un any parlava del tractat com d’una “caixa tancada” que generava recels. Ara, al 23è Fòrum de l’EFA, sobtadament puja al tren d’Europa: Daniel Armengol anuncia que deixen enrere els dubtes, que volen participar en la presa de decisions i que la caixa tancada s’ha convertit en “mà estesa” després de reunions mensuals amb el Govern. Ens diuen que tots empenyem en la mateixa direcció perquè l’acord entri en vigor, ni que sigui provisionalment, cap al segon semestre del 2026, tot i que, essent un acord mixt, el calendari realista apunta més aviat al 2028. 

El cap de Govern, Xavier Espot, tanca el cercle afirmant que el tractat “no és ni serà un risc per a l’Empresa Familiar Andorrana”. El missatge de fons és clar: Govern i grans famílies es donen la mà perquè el país entengui que, si és bo per a l’empresa familiar, ha de ser bo per a tothom. L’experiència històrica, tanmateix, diu que sovint passa just al contrari.

Per afegir-hi ironia, el mateix Armengol admet que el creixement d’Andorra aquests anys “no ha estat ni sostenible ni sostingut”, que ens hem enlairat com un coet i no com un avió, que hem acollit molta gent amb poca població activa i que s’han venut actius aquí per invertir a fora. El diagnòstic és encertat; la solució màgica —Govern i UE— és enganxar aquest coet a un tren d’alta velocitat anomenat “mercat interior europeu”, amb el maquinista a Brussel·les i nosaltres al vagó restaurant. Què pot sortir malament?

Al mateix fòrum, la ministra de Justícia i Interior, Ester Molné, anuncia que l’acord de gestió de fronteres amb la UE es tancarà abans de final d’any, que les negociacions estan molt avançades i que el pacte està estrictament vinculat al fet d’haver finalitzat la negociació de l’Acord d’Associació. Ara se’ns consideraria “estat aliat i no estat tercer”, amb més cooperació policial transfronterera. Traduït: abans que el poble voti l’acord principal, ja s’estan tancant derivades sensibles com fronteres, policia i porta d’entrada al sistema Entry/Exit. En lloc de signar, com Liechtenstein, un acord amb Schengen des de la plena sobirania —via EFTA/EEE i convenis internacionals propis—, correm el risc d’entrar al joc dels reglaments d’entrada i sortida com un apèndix dependent de França i Espanya. Feta la llei, feta la trampa: un cop blindats aquests acords, el referèndum ja no serà sobre si volem o no volem aquest model, sinó sobre si val la pena desfer tot el que ja s’ha signat. I, per rematar el panorama, l’endemà del Fòrum, Demòcrates confirma Ladislau Baró com a nou president del partit, amb un missatge nítid: cap canvi ideològic, només “adaptació al context polític”. Mateix partit, mateix rumb, nova cara.

Una de les fal·làcies més repetides és que Andorra no té alternativa: o aquest Acord d’Associació o l’ostracisme. Si mirem què fan els altres microestats, veiem que això no és cert. Liechtenstein és dins l’Espai Econòmic Europeu via l’EFTA i participa al mercat únic i a Schengen mitjançant convenis internacionals específics amb la UE, com Suïssa, Islàndia i Noruega, i ho combina amb quotes estrictes de residència i institucions pensades per controlar l’impacte d’aquesta obertura. Mònaco manté una unió duanera amb França i, per extensió, amb la UE, utilitza l’euro i aplica Schengen via França, però conserva un model ultraespecialitzat en luxe, joc i serveis financers, amb un control molt fi sobre qui entra, com entra i amb quines condicions. San Marino combina unió duanera amb Itàlia i la UE amb acords sectorials i un marge de maniobra sobirà; quan va plantejar un referèndum per demanar l’adhesió plena, el resultat va ser teòricament favorable però no vàlid per baixa participació, senyal clar que la ciutadania no es deixa arrossegar tan fàcilment per dogmes. El Vaticà juga en una lliga pròpia: col·laboració monetària, diplomàtica i cultural, però sense entregar el seu estatus particular.

Tots ells demostren que existeix una cosa anomenada cooperació selectiva: acords duaners, monetaris i sectorials sense perdre el control sobre el model de país. No parlem de tancar portes; parlem de no rebentar les frontisses. I, sobretot, d’una via molt més coherent amb la mida i la realitat institucional d’Andorra: convenis internacionals específics amb la UE en cada matèria, en lloc d’un acord d’associació monstre que ho vol englobar tot.

Des d’aquesta òptica, estic a favor de la inversió estrangera quan genera valor i no només especulació immobiliària; a favor d’un marc legal estable i previsible que permeti operar a escala europea; i a favor de diversificar més enllà del turisme de compres i el tabac. Però també crec en tres principis bàsics que ara s’ignoren massa alegrement. Primer, no s’entrega la sobirania sense números sobre la taula: no hi ha encara un debat públic seriós sobre l’efecte real de l’acord en habitatge, salaris, estructura demogràfica i PIME. Segon, no es fa xantatge plebiscitari a la ciutadania: quan ja estàs signant acords de fronteres vinculats a l’Associació i venent Andorra com a “aliat” abans que la gent voti, estàs esbiaixant el terreny de joc. Tercer, no es confon l’interès general amb l’interès dels que seuen a la primera fila del fòrum empresarial: si el cap de Govern promet que no hi haurà risc per a l’empresa familiar i, a canvi, rep suport explícit al tractat, és legítim preguntar-se qui assumirà el risc que sí que existeix.

Un liberal que creu en el mercat no ha de ser un apòstol ingenu de la globalització; ha de ser, sobretot, un gestor prudent de riscos. El mercat només funciona quan les regles són clares i els actors poden adaptar-se. El que tenim ara és un text enorme, poc digerit, amb promeses de “creixement i modernització” i milers de normes a integrar al BOPA, en un país que ja té dificultats per aplicar les pròpies lleis, i amb molts punts en blanc sobre com protegirem allò que realment ens fa diferents. La història europea recent està plena d’exemples on la combinació de presses polítiques, fe cega en el “més integració = menys risc” i falta de debat honest ha sortit caríssima. El cas de Grècia a l’euro o d’Islàndia abans del 2008 mostren què passa quan un país petit es pensa immune als errors de disseny d’un sistema molt més gran: quan el terratrèmol arriba, el preu que paga és desproporcionat.

Si de debò volem una relació madura amb Europa —i jo la vull—, caldria, abans de res, publicar i explicar amb rigor tot el text del projecte d’acord, amb escenaris numèrics realistes sobre habitatge, demografia, salari mitjà, PIME i finances públiques; establir línies vermelles clares en sobirania fiscal, control migratori, protecció del teixit productiu local i identitat institucional; separar calendaris i evitar tancar acords de fronteres, policia o Entry/Exit que condicionin de facto el referèndum abans que es faci; i explorar amb llums llargues les alternatives de cooperació selectiva que altres microestats ja practiquen amb èxit, en lloc de vendre’ns que aquest paquet concret és l’única porta al futur.

Només després d’això tindria sentit plantejar al país una pregunta seriosa. El que se’ns insinua ara s’assembla més a un missatge del tipus: “això ja està fet; si dieu que no, preneu-vos-ho amb Brussel·les”. Això no és democràcia deliberativa; és gestió de riscos polítics… per als de dalt. Per tot això, no puc avalar un Acord d’Associació que converteix Andorra en un prenedor de normes, sense veu, en un sistema pensat per a estats molt més grans, sense que abans hàgim posat sobre la taula els riscos i les salvaguardes. No estic en contra d’Europa. Estic en contra de fer, a cegues, el pas més important de la nostra història recent amb la mateixa lleugeresa amb què es penja una pancarta de “Black Friday”. Quan arribi el referèndum, si arriba tal com està encarrilat, el meu vot, i la meva recomanació, és clar: no a aquest acord, així com està i així com s’està encaminant. Convenis internacionals en cada matèria amb la UE poden substituir perfectament aquest macroacord. No per por del món, sinó per respecte al país. Perquè estimar la llibertat econòmica també vol dir saber dir que no quan el contracte és massa desequilibrat. I perquè, a diferència d’un mal negoci privat, si ens equivoquem aquí no hi haurà concurs de creditors: hi haurà generacions senceres vivint dins d’un marc que ningú els haurà explicat honestament abans de signar.