Andorra, entre la propaganda i el món en flames

Quan una superpotència actua amb impunitat —bombardejant, imposant sancions o forçant canvis de règim— amb l’excusa que “ho fa per seguretat” però amb l’ombra dels interessos econòmics al darrere, el missatge és clar i pervers: avui li toca a un país llunyà; demà li pot tocar a qualsevol que no es deixi doblegar.

La vida civil no pot ser mai “dany col·lateral”. Normalitzar míssils sobre ciutats, o justificar la mort de civils com si fos una estadística, és travessar una línia moral que ens embruteix a tots. Quan el món accepta això com a rutina, la humanitat s’encamina cap a una escalada que no sap frenar.

És temps d’activar mecanismes reals, no comunicats de cara a la galeria: Nacions Unides i la Unió Europea han de pressionar per la desescalada, la protecció de civils i la investigació independent dels abusos. I els espais regionals com la CELAC o la UNASUR, si volen tenir sentit, han de servir per evitar més morts, no per alimentar blocs i venjances.

I mentrestant, a Andorra, el contrast fa vergonya: el síndic General es dedica a fer soroll i a fabricar relat —fins i tot “inventant titulars” en un diari amb sigles que curiosament encaixen amb les del partit— per intentar adoctrinar Resma Punjabi a cop de consigna, mentre Vicens Mateu es posiciona signant la petició de responsabilitats a Rússia i parlant d’“avaluació de danys” a Europa, com si jugar a la geopolítica des del nostre microcosmos fos innocu.

Però no ho és. Aquesta barreja de propaganda domèstica i automatismes externs ens pot arrossegar, a poc a poc, cap a una lògica de blocs i de guerra que no hem triat. 

Per això Andorra ha de fer el contrari del postureig: defensar el dret internacional i la vida civil, practicar una neutralitat activa (no passiva), exigir desescalada i diplomàcia, i protegir el debat públic de la manipulació partidista. Un país petit només es fa gran quan defensa principis, no sigles.