La llei que va fer abdicar el Copríncep
Article d'opinió de Josep Guirao (Pirates d'Andorra)
por el autor
Josep Guirao
Crònica d’un març de 2026: despenalització immediata, intent de bloqueig, fracàs institucional i naixement del “Foix i la Terra”
Carta del futur: M’ho imagino perquè ho necessitem: despenalització ara, i que el país continuï sense xantatges. És ficció, però podria ser demà.
Andorra la Vella, 6 d’abril de 2026.
Hi ha dies que canvien un país amb un sol gest. El dijous 19 de març de 2026, el Consell General va aprovar la reforma del Codi penal que despenalitzava l’avortament. No hi va haver eufòria dins l’hemicicle: hi va haver consciència. Perquè tothom sabia que la votació era només l’inici d’una batalla institucional que feia anys que s’evitava.
I aquí hi ha la primera veritat incòmoda: PS i Concòrdia no eren la majoria. Eren l’oposició que havia decidit deixar de demanar permís. Van ser ells qui van empènyer el debat, qui van registrar les esmenes clau, qui van convertir un tabú en una urgència política. Però la reforma no es va aprovar per un miracle aritmètic progressista: es va aprovar perquè, aquest cop, la majoria de Govern va preferir governar el canvi abans que quedar atrapada dins la por.
A fora, a la plaça, una pancarta feia de resum: “Ni delicte ni exili.”
El text: despenalitzar i garantir l’accés, sense esperar la perfecció
La reforma era tan tècnica com contundent. Treia l’avortament del Codi penal i obligava el Govern a activar un circuit sanitari de derivació a centres de proximitat (Catalunya i Occitània), amb confidencialitat, continuïtat clínica, suport psicològic i cobertura pública dels costos assistencials. No era encara una llei de terminis ni una prestació interna garantida, però feia el mínim que un Estat no hauria d’haver deixat de fer: deixar de castigar.
Això desarmava el relat habitual: que despenalitzar equivalia a “implantar” l’avortament l’endemà mateix dins del país. No. La qüestió era política i moral, sí, però sobretot era jurídica: l’Estat deixava de tractar dones com a delinqüents.
El ple real: l’oposició marca el camí, la majoria assumeix el cost
El ple va tenir un element que ningú no reconeixeria en veu alta, però que tothom va veure: una esquerda calculada dins la majoria. No perquè Demòcrates i Ciutadans Compromesos s’haguessin convertit de cop en un bloc progressista, sinó perquè el cost de continuar “encallats” era massa alt. Cada any d’immobilisme acumulava descrèdit internacional, indignació interna i un sentiment de país tutelat.
PS i Concòrdia van entrar amb les esmenes com qui entra amb una clau a la mà. I la majoria, en lloc de tancar la porta, va decidir obrir-la amb control: acceptar el nucli de la despenalització, convertir la derivació en un protocol, i deixar que el canvi existís dins un marc institucional “governable”.
Andorra Endavant va votar en contra. No era cap sorpresa. Va advertir de conseqüències, va agitar la idea de la ruptura, va convertir la por en argument. Però aquest cop la por no va tenir majoria.
Les maniobres: el bloqueig que no volia dir-se veto
Divendres 20 de març va començar el que molts descriurien com el manual de fricció institucional: obstacles formals, silencis calculats, pressions discretes.
La primera jugada va ser jurídica: el copríncep episcopal va activar la consulta al Tribunal Constitucional. La segona, diplomàtica: advertiments sobre “equilibris” i “conseqüències per al Coprincipat”. La tercera, la més antiga: deixar que el temps fes d’arma, estirar terminis, buscar cansament.
Però aquest cop hi havia una diferència decisiva: la majoria parlamentària que havia aprovat la llei no volia que el país tornés a quedar pres d’un “no” que no s’atrevia a dir-se veto. I l’oposició —PS i Concòrdia— no volia que el canvi s’esmicolés en la primera corba.
Per què van fracassar: la Constitució aplicada fins al final
Divendres 27 de març, el Tribunal Constitucional va resoldre. Amb una fredor que, en política, pot ser més transformadora que qualsevol discurs. Va fixar el punt clau: la reforma era constitucional; el dret a la vida no podia operar com un mandat penal absolut que anul·lés el marge democràtic del legislador, sobretot quan l’Estat no estava ordenant una pràctica sanitària interna, sinó eliminant la persecució penal i articulant garanties de protecció.
Aquella resolució no va convèncer els adversaris morals. Però va fer el que calia: va blindar el procediment.
Dilluns 30 de març, la llei va ser sancionada i promulgada amb una sola signatura, la del copríncep francès, amb el refrend institucional corresponent. I va entrar en vigor.
Aleshores molta gent va entendre el que feia anys que s’amagava: el mur no era legal. Era polític.
L’abdicació: quan la coherència personal es converteix en crisi d’Estat
Dimarts 31 de març, a primera hora, va arribar el comunicat. Curt. Sec. Definitiu. El copríncep episcopal anunciava que, per coherència de consciència i per no poder assumir un marc contrari a la doctrina que representava, renunciava.
Per primera vegada des del 1993, Andorra afrontava una vacança real al capdamunt de l’Estat amb un dret civil com a detonant.
I aquell mateix dia, el Síndic va dir la frase que un microestat necessita quan el món mira:
—Andorra continua.
Continuïtat: governar la calma i fer real el dret
Dijous 2 d’abril, sessió extraordinària. El Govern i el Consell General van fer el que un Estat adult ha de fer quan li volen convertir un dret en crisi: garantir normalitat institucional i de serveis, assegurar que el circuit de derivació i cobertura fos real, i obrir la via formal de reforma institucional.
Perquè la pregunta ja era al centre: què passa si una part de la capçalera d’Estat pot plegar cada cop que el Parlament legisla un dret civil?
El gir que ho cus tot: de la Mitra a la Terra
La resposta va arribar per la via més andorrana: mirar enrere per avançar.
El Coprincipat neix dels pariatges entre el bisbe d’Urgell i el comte de Foix. El fil de Foix, a través de la història francesa, arriba fins al copríncep francès. Aquella meitat era continuïtat.
La pregunta era l’altra. I la política va rescatar un nom ancestral amb una força inesperada: el Consell de la Terra. No com una peça folklòrica, sinó com a símbol de sobirania interna.
La fórmula es va imposar perquè era tan simple com potent:
mantenir Foix (França) i substituir la Mitra per la Terra.
Foix i la Terra: el nou pacte
La proposta que va emergir aquells dies —i que va començar a circular com un consens possible— tenia nom antic i futur alhora:
Coprincipat de Foix i del Consell de la Terra.
El copríncep francès es manté com a garant exterior i memòria del fil de Foix. I la plaça episcopal es transforma en un Copríncep de la Terra, elegit per la ciutadania o designat pel Consell General amb majoria qualificada, amb mandat llarg i funcions estrictament institucionals: representació, sanció formal, arbitratge. Sense capacitat de bloqueig ideològic sobre drets.
Mentre el canvi constitucional es treballa, el país adopta una regència limitada vinculada a la Sindicatura, com a pont institucional fins a l’elecció del Copríncep de la Terra. Ni improvisació ni buit: procediment.
Epíleg: legislar sense demanar permís
Aquest març del 2026 no quedarà només com una reforma penal. Quedarà com el moment en què Andorra va entendre que la continuïtat no es garanteix preservant pors, sinó construint procediments.
PS i Concòrdia, en minoria, van marcar el camí. La majoria de Govern va assumir el cost. Andorra Endavant va votar en contra. El copríncep episcopal va plegar. I el país, lluny de caure, va fer el que fan els estats adults: redefinir-se perquè la sobirania no depengui de la fe d’un càrrec, sinó del vot d’un poble.
El nom que va quedar damunt la taula és antic i nou alhora:
Foix i la Terra.
Carta del futur: M’ho imagino perquè ho necessitem: despenalització ara, i que el país continuï sense xantatges. És ficció, però podria ser demà.
Andorra la Vella, 6 d’abril de 2026.
Hi ha dies que canvien un país amb un sol gest. El dijous 19 de març de 2026, el Consell General va aprovar la reforma del Codi penal que despenalitzava l’avortament. No hi va haver eufòria dins l’hemicicle: hi va haver consciència. Perquè tothom sabia que la votació era només l’inici d’una batalla institucional que feia anys que s’evitava.
I aquí hi ha la primera veritat incòmoda: PS i Concòrdia no eren la majoria. Eren l’oposició que havia decidit deixar de demanar permís. Van ser ells qui van empènyer el debat, qui van registrar les esmenes clau, qui van convertir un tabú en una urgència política. Però la reforma no es va aprovar per un miracle aritmètic progressista: es va aprovar perquè, aquest cop, la majoria de Govern va preferir governar el canvi abans que quedar atrapada dins la por.
A fora, a la plaça, una pancarta feia de resum: “Ni delicte ni exili.”
El text: despenalitzar i garantir l’accés, sense esperar la perfecció
La reforma era tan tècnica com contundent. Treia l’avortament del Codi penal i obligava el Govern a activar un circuit sanitari de derivació a centres de proximitat (Catalunya i Occitània), amb confidencialitat, continuïtat clínica, suport psicològic i cobertura pública dels costos assistencials. No era encara una llei de terminis ni una prestació interna garantida, però feia el mínim que un Estat no hauria d’haver deixat de fer: deixar de castigar.
Això desarmava el relat habitual: que despenalitzar equivalia a “implantar” l’avortament l’endemà mateix dins del país. No. La qüestió era política i moral, sí, però sobretot era jurídica: l’Estat deixava de tractar dones com a delinqüents.
El ple real: l’oposició marca el camí, la majoria assumeix el cost
El ple va tenir un element que ningú no reconeixeria en veu alta, però que tothom va veure: una esquerda calculada dins la majoria. No perquè Demòcrates i Ciutadans Compromesos s’haguessin convertit de cop en un bloc progressista, sinó perquè el cost de continuar “encallats” era massa alt. Cada any d’immobilisme acumulava descrèdit internacional, indignació interna i un sentiment de país tutelat.
PS i Concòrdia van entrar amb les esmenes com qui entra amb una clau a la mà. I la majoria, en lloc de tancar la porta, va decidir obrir-la amb control: acceptar el nucli de la despenalització, convertir la derivació en un protocol, i deixar que el canvi existís dins un marc institucional “governable”.
Andorra Endavant va votar en contra. No era cap sorpresa. Va advertir de conseqüències, va agitar la idea de la ruptura, va convertir la por en argument. Però aquest cop la por no va tenir majoria.
Les maniobres: el bloqueig que no volia dir-se veto
Divendres 20 de març va començar el que molts descriurien com el manual de fricció institucional: obstacles formals, silencis calculats, pressions discretes.
La primera jugada va ser jurídica: el copríncep episcopal va activar la consulta al Tribunal Constitucional. La segona, diplomàtica: advertiments sobre “equilibris” i “conseqüències per al Coprincipat”. La tercera, la més antiga: deixar que el temps fes d’arma, estirar terminis, buscar cansament.
Però aquest cop hi havia una diferència decisiva: la majoria parlamentària que havia aprovat la llei no volia que el país tornés a quedar pres d’un “no” que no s’atrevia a dir-se veto. I l’oposició —PS i Concòrdia— no volia que el canvi s’esmicolés en la primera corba.
Per què van fracassar: la Constitució aplicada fins al final
Divendres 27 de març, el Tribunal Constitucional va resoldre. Amb una fredor que, en política, pot ser més transformadora que qualsevol discurs. Va fixar el punt clau: la reforma era constitucional; el dret a la vida no podia operar com un mandat penal absolut que anul·lés el marge democràtic del legislador, sobretot quan l’Estat no estava ordenant una pràctica sanitària interna, sinó eliminant la persecució penal i articulant garanties de protecció.
Aquella resolució no va convèncer els adversaris morals. Però va fer el que calia: va blindar el procediment.
Dilluns 30 de març, la llei va ser sancionada i promulgada amb una sola signatura, la del copríncep francès, amb el refrend institucional corresponent. I va entrar en vigor.
Aleshores molta gent va entendre el que feia anys que s’amagava: el mur no era legal. Era polític.
L’abdicació: quan la coherència personal es converteix en crisi d’Estat
Dimarts 31 de març, a primera hora, va arribar el comunicat. Curt. Sec. Definitiu. El copríncep episcopal anunciava que, per coherència de consciència i per no poder assumir un marc contrari a la doctrina que representava, renunciava.
Per primera vegada des del 1993, Andorra afrontava una vacança real al capdamunt de l’Estat amb un dret civil com a detonant.
I aquell mateix dia, el Síndic va dir la frase que un microestat necessita quan el món mira:
—Andorra continua.
Continuïtat: governar la calma i fer real el dret
Dijous 2 d’abril, sessió extraordinària. El Govern i el Consell General van fer el que un Estat adult ha de fer quan li volen convertir un dret en crisi: garantir normalitat institucional i de serveis, assegurar que el circuit de derivació i cobertura fos real, i obrir la via formal de reforma institucional.
Perquè la pregunta ja era al centre: què passa si una part de la capçalera d’Estat pot plegar cada cop que el Parlament legisla un dret civil?
El gir que ho cus tot: de la Mitra a la Terra
La resposta va arribar per la via més andorrana: mirar enrere per avançar.
El Coprincipat neix dels pariatges entre el bisbe d’Urgell i el comte de Foix. El fil de Foix, a través de la història francesa, arriba fins al copríncep francès. Aquella meitat era continuïtat.
La pregunta era l’altra. I la política va rescatar un nom ancestral amb una força inesperada: el Consell de la Terra. No com una peça folklòrica, sinó com a símbol de sobirania interna.
La fórmula es va imposar perquè era tan simple com potent:
mantenir Foix (França) i substituir la Mitra per la Terra.
Foix i la Terra: el nou pacte
La proposta que va emergir aquells dies —i que va començar a circular com un consens possible— tenia nom antic i futur alhora:
Coprincipat de Foix i del Consell de la Terra.
El copríncep francès es manté com a garant exterior i memòria del fil de Foix. I la plaça episcopal es transforma en un Copríncep de la Terra, elegit per la ciutadania o designat pel Consell General amb majoria qualificada, amb mandat llarg i funcions estrictament institucionals: representació, sanció formal, arbitratge. Sense capacitat de bloqueig ideològic sobre drets.
Mentre el canvi constitucional es treballa, el país adopta una regència limitada vinculada a la Sindicatura, com a pont institucional fins a l’elecció del Copríncep de la Terra. Ni improvisació ni buit: procediment.
Epíleg: legislar sense demanar permís
Aquest març del 2026 no quedarà només com una reforma penal. Quedarà com el moment en què Andorra va entendre que la continuïtat no es garanteix preservant pors, sinó construint procediments.
PS i Concòrdia, en minoria, van marcar el camí. La majoria de Govern va assumir el cost. Andorra Endavant va votar en contra. El copríncep episcopal va plegar. I el país, lluny de caure, va fer el que fan els estats adults: redefinir-se perquè la sobirania no depengui de la fe d’un càrrec, sinó del vot d’un poble.
El nom que va quedar damunt la taula és antic i nou alhora:
Foix i la Terra.
