EDITORIAL | Sobre la violència juvenil i el bonisme
Article d'opinió de Joel Picón
El que està passant a Encamp i Escaldes amb els coneguts com “els 44” és un avís que no es pot ignorar. Un grup de menors que es dediquen a agredir altres joves, gravar les pallisses i pujar-les a les xarxes socials no és cap joc ni cap anècdota. És un problema de violència juvenil organitzada que posa en risc la convivència i envia un missatge tòxic: que humiliar i maltractar et dona notorietat.
El primer que cal dir amb tota claredat és que no estem davant d'exclosos, ni persones inconscients. Aquesta mena de relat només alimenta la fantasia d’uns adolescents que busquen notorietat. Són menors que actuen amb covardia i crueltat, i el que fan no té res de “valent”. Qui colpeja en grup contra un de sol, qui es diverteix humiliant i qui troba plaer en penjar vídeos de la seva violència no té cap excusa.
I darrere d’aquests nois hi ha famílies, pares i mares. És molt fàcil assenyalar la policia, l’escola o els serveis socials, però la primera línia de responsabilitat és a casa. On són els tutors quan aquests menors surten en grup a sembrar el caos? Saben què fan els seus fills? O potser miren cap a una altra banda perquè és més còmode no veure-ho? El silenci i la passivitat són una forma de complicitat.
Un segon punt crucial és la responsabilitat dels mitjans de comunicació. Donar-los portades, tractar-los com si fossin una “banda” o fer servir el seu nom amb majúscules només engrandeix la seva fantasia. No cal repetir el que passa a altres països, on els grups violents es nodreixen precisament de la notorietat mediàtica. Aquests nois no són una “mara” ni un clan criminal internacional: són menors sense educació, sense consciència i amb massa altaveu. No els hem de fer més grans del que són.
El tercer punt és posar en valor el que de veritat importa: les víctimes. Els joves que han estat increpats, agredits o humiliats i, tot i això, no han respost amb violència. Ells sí que tenen coratge. Ells són els que mereixen ser reconeguts. És molt fàcil caure en la lògica de “cop contra cop”, però qui tria no entrar en aquest joc és qui realment mostra força moral.
Andorra, com a societat, ha de reaccionar. Això no va només de càstigs policials, tot i que cal aplicar la llei amb tota la fermesa. Va també de recuperar el sentit de comunitat i de valors. No podem permetre que a les nostres parròquies arreli un model importat d’altres cultures on es glorifica la violència, les armes, les drogues i les bandes. No forma part de la nostra identitat, i si no ho aturem ara, després serà molt més difícil.
Aquest és un moment per ser contundents. Cal enviar un missatge clar: a Andorra no hi ha espai per a la violència juvenil ni per a fantasies de “bandes”. No són 44, ni 4, ni 400. Són només un grapat de menors perduts que necessiten veure que els seus actes tenen conseqüèncues, i aquest límit l’ha de posar tota la societat: pares, escoles, institucions, policia i també els mitjans.
El futur no depèn de donar focus als agressors, sinó de reforçar els valents que resisteixen sense caure en la violència. Ells són els qui ens marquen el camí. I a la resta, als que creuen que apallissar i gravar és un joc, cal deixar-los-ho clar: a Andorra, això no es tolera. Ni ara, ni mai.
