Palestina: la nova joguina de l’esquerra

El conflicte a Palestina és, indubtablement, una tragèdia humana, això ningú ho fica en dubte. No obstant, és igualment cert que molta gent pren posició com si es tractés d’un assumpte de blanc o negre, sense conèixer la seva complexitat històrica ni geopolítica. Molts opinen sense saber ubicar Palestina en un mapa, ni entendre que aquest enfrontament té arrels que poden traçar-se més de 3.000 anys enrere.

A mesura que el conflicte ha guanyat visibilitat mediàtica, l’esquerra política s’ha sumat massivament a la causa palestina però es que el mes curiós es que aquells que no segueixen el seu relat són acusats de sionistes o de ser pro-Israel, reduint un debat complex a un exercici de polarització ideològica on busquen quedar ells com uns màrtirs i ja de pas desviar la atenció al problemes que queden mes a prop i haurien de preocupar mes...

Les darreres setmanes, hem vist com el govern d’Andorra “ha fet l’andorrà” ja que lògicament va condicionar el reconeixement de Palestina, fet que va indignar l’esquerra del país que reclamava un reconeixement immediat. El president dels socialistes, Pere Baró, va criticar la mesura afirmant que anava en contra del dret internacional. Tanmateix, jurídicament, passa tot el contrari: el reconeixement immediat sense complir requisits bàsics és el que vulnera les lleis internacionals, però be, ja s’ha vist diferents cops com de coneixements jurídics el Baró va bastant limitat...

Un cop fins i tot en una discussió amb mi via X se li va notar aquest punt, Baró es va ofendre moltíssim quan vaig nombrar els criteris de Montevideo, desviant la discussió cap a atacs personals i sarcasme. El debat va quedar buit de contingut jurídic. Però be, es el que passa quan s’intenta discutir amb una persona que porta les intervencions del Consell memoritzades de casa i a la que el treus del discurs no sap que dir...

Palestina, actualment, no compleix cap dels criteris de Montevideo per a ser reconegut com a Estat: no té control efectiu del seu territori, el seu govern està fragmentat i en mans de grups terroristes, i les seves institucions no tenen capacitat de garantir sobirania... Tot i això, el president del PS va continuar defensant el reconeixement immediat ja que segons ell nomes fa falta que altres estats reconeguin Palestina el que no deixa de ser un dels requisits subjectius dintre del dret internacional, però sense abans complir amb els objectius nombrats anteriorment, els subjectius no son mes actes polítics de caràcter discrecional. La doctrina es clara el reconeixement ha de ser jurídic i declaratiu (s’han de complir els requisits de Montevideo del contrari, no hi ha estat que es mantingui) però sembla que no acaba de agradar a la esquerra andorrana, igual seria bo fer-los un curset en dret de tan en quan..

Fins i tot, un altre membre del partit, Joao De Melo, va recórrer a un informe extret de ChatGPT com a argument central, sense contrastar-lo. Quan li vaig indicar que aquest document no era jurídicament vàlid i que incloïa consideracions absurdes com reconèixer Hamàs com a govern legítim, va voler desviar el tema, sembla que aquest es l’esperit del partit, a la que es senten acorralats: atac personal i cap a casa. El debat jurídic que vaig intentar construir va ser substituït pel relat ideològic, sense espai per a la reflexió crítica ni l’anàlisi objectiva. L’esquerra andorrana, en aquest cas, va demostrar un cop mes que el que importava no era la solidesa dels arguments, sinó mantenir el relat polític marcat pel partit central: el PSOE.

Deixant de banda el discurs a Andorra, un altre episodi significatiu ha estat la coneguda flotilla, convertida en el gran espectacle mediàtic de l’any. Es presentava com una missió humanitària, però diversos elements resulten sospitosos:

• Els participants van llençar els seus telèfons mòbils abans de ser interceptats per l’exèrcit israelià (tanta informació hi ha per amagar?).

• Les embarcacions estaven pràcticament buides, sense la suposada ajuda humanitària.

• La missió estava vinculada a un membre de Hamàs (es sospita que pot haver sigut qui ha dirigit i finançat el circ aquest).

• Tot i navegar en aigües internacionals, disposaven de connexions d’internet d’alta velocitat, pagades per fonts poc clares.

Els protagonistes d’aquesta flotilla no han estat tots anònims: hi havia figures polítiques, moltes vinculades a l’esquerra radical i amb un fort interès de “chupar camara”. Entre ells, Ada Colau, membres de la CUP, representants de Podem, IU i fins i tot antics terroristes d’ETA...

També hi participava una activista coneguda com a “Barbie Gaza”, una espanyola convertida a l’islam que es defineix com feminista i d’esquerres, però que alhora assumeix la submissió imposada pel seu marit i el vel islàmic, mostrant una contradicció evident i exemplificant la hipocresia de l’esquerra aquests últims anys.

El govern espanyol no es va quedar al marge: va enviar un vaixell militar per protegir la flotilla, per després ordenar el seu retorn. Recursos públics invertits només per obtenir un titular polític: “Espanya defensa Gaza”. Una operació de màrqueting més que una acció realment humanitària, però ja sabem que el govern espanyol actual fa el que sigui per a que quan es parli d’ells no sigui per exposar les seves corrupcions.
 

Un dels punts més evidents d’aquest us del conflicte és la hipocresia en la selecció de causes. Per què Gaza és l’epicentre mediàtic i no altres conflictes molt més mortífers, es que a cas no interessen ser atesos igual que Palestina?

• Ucraïna: 350.000 morts en una guerra iniciada per Rússia.

• Sudan: més de 150.000 civils morts en massacres.

• Nigèria: 7.000 cristians assassinats i 8.000 segrestats només aquest any per motius religiosos.

• Azerbaidjan contra Armènia: neteges ètniques i persecució sistemàtica.

• Afganistan: els talibans han eliminat pràcticament tots els drets de les dones.

• Congo: ISIS converteix cristians per la força i assassina brutalment els qui s’hi neguen.

Aquests fets no generen flotilles, manifestacions ni campanyes virals. L’esquerra occidental prefereix callar davant aquests genocidis, mentre centra tota la seva energia en Gaza. I aquí la qüestió es el perquè? Segons vairs experts en comunicació política, la resposta es clara: perquè és un conflicte que encaixa perfectament en el seu relat ideològic (l’opressor occidental contra l’oprimit) al mateix temps que ofereix un alt rendiment mediàtic amb un risc polític mínim i com a “bonus” els permet centrar l’opinió publica en un conflicte que queda a mes de 8.000km i no en els problemes del propi país.

Però els polítics no son els únics utilitzant la tragèdia per fer números, cada cop són més els artistes que s’uneixen a la causa, especialment aquells en declivi mediàtic... A Espanya, resulta irònic veure com alguns d’aquests han defensat Gaza mentre participaven al festival “Madrid Salvaje”, finançat per un fons israelià que, alhora, inverteix en armament militar. Una mostra més de contradicció i incoherència...

La pregunta clau és: per què la comunitat internacional, i especialment l’esquerra, posa tot el focus en Gaza i ignora altres tragèdies humanitàries? En primer lloc el relat ideològic i es que Israel és identificat com a símbol d’Occident i del capitalisme opressor, mentre Palestina és l’exemple del poble oprimit. Aquest relat encaixa a la perfecció en l’agenda de l’esquerra. També es un fet que mullar-se en això es un risc controlat, criticar Israel és “segur”, ja que és un estat democràtic que no desapareixerà ni actuarà contra els activistes occidentals (esperem). Denunciar dictadures com la xinesa, la russa o la talibana podria comportar conseqüències reals per el que davant això prefereixen callar, vaja, ja no semblen tan humanitaris ni solidaris...

I en últim lloc personalment destacaria el efecte de moda: Ser “pro-Palestina” s’ha convertit en un símbol de legitimitat moral dins de l’esquerra i del món cultural, tot aquell que no vulgui opinar del tema ja es un facha, ultra o qualsevol cosa que se’ls ocorri.

Es un fet que Palestina necessita ajuda, que el que s’està vivint es una desgracia e Israel esta actuant d’una manera condemnable però també s’ha de entendre que no tothom que s’hi posa ho fa només per la causa humanitària sinó per a utilitzar-la com eina de comunicació política. Una bandera que permet projectar una imatge de solidaritat mentre s’ignoren altres genocidis i injustícies globals. És la prova de que la defensa dels drets humans, en molts casos, no respon a principis universals, sinó a interessos polítics i mediàtics concrets.