El mestre acomodat

A les aules del país, allà on hauria de bategar l’impuls d’educar les generacions futures, s’hi respira sovint un aire espès, carregat d’inèrcies i en alguns casos unes rutines que acaben transformant una de les feines més maques en un càstig per a certes persones… L’educació últimament es veu massa vegades atrapada en el conformisme d’un funcionariat que, un cop assegurat el lloc, es permet el luxe de baixar el ritme. No és un retrat universal òbviament, no vull generalitzar, però sí un símptoma creixent, la passió que havia de guiar mestres i professors es va desfent entre papers, alumnes indisciplinats, un sou estancat i la comoditat d’un sistema que no premia l’excel·lència, sinó la supervivència.

L’educació sempre ha estat presentada com una vocació, una crida a guiar, a estimular i obrir portes. Però la realitat de moltes aules demostra que aquesta llum, de vegades, s’esvaeix... Allunyats del propòsit inicial, alguns docents es tanquen en la comoditat de la rutina, en el pes dels anys o en la inèrcia del funcionariat. El resultat és un espai educatiu que, en lloc d’encendre curiositats, les apaga. I jo, que vaig viure aquesta deriva durant el meu batxillerat, vaig entendre massa aviat fins a quin punt la pèrdua de vocació pot marcar (o trencar) trajectòries.

Em permetrà el lector que exemplifiqui aquesta tesi amb el meu cas personal. Recordo perfectament el primer dia amb aquell professor que acumulava més de vint anys d’experiència (ho això ens deia cada cop que algú el qüestionava). No va trigar ni cinc minuts a establir el to: ell ensenyava “a la seva manera”, feia dècades que ho feia igual i ningú el faria canviar. La porta estava oberta per si volíem queixar-nos, però també ens va deixar clar que a ell no se’l movia. En una de les primeres setmanes, fins i tot ens va agafar a un grup d’alumnes i, amb una serenitat quasi burocràtica, va deixar anar: 
“No tots esteu capacitats per estudiar. Doneu una alegria als vostres pares: deixeu el batxillerat i poseu-vos a treballar.” 

Aquella frase, dita amb una naturalitat sorprenent en algú que se suposa que ha de motivar, va ser un cop sec damunt les aspiracions de molts companys. Alguns van canviar de centre després d'aguantar diferents comentaris de l’estil per part del professorat. D’altres, directament, van abandonar els estudis al cap de poc... El que hauria d’haver estat un far orientant-nos en un moment crucial es va convertir en un mur que ens recordava que, segons ell, no tots érem “suficient” per continuar estudiant.

El centre valora l'“excel·lència”, sí i està molt bé, no hi ha res millor que fomentar el sempre aspirar a més i buscar l'excel·lència constantment. Però l’exigència no hauria d’anar mai renyida amb el respecte i més en una relació de poder com és la de professor-alumne.

A l’altra cara de la moneda hi havia un altre docent, aquest més jove (o més obsessionat amb semblar-ho). Més pendent dels TikToks i de mantenir una imatge “enrotllada” que d’ensenyar, travessava constantment aquella línia fina entre ser simpàtic i voler formar part de la vida personal dels alumnes. Les seves classes eren un seguit de converses buides, vídeos explicatius que suplien un contingut que ell no preparava, i aquella sensació permanent que l’aula era un escenari per reforçar el seu ego, no un espai per aprendre, conclusió: aprenentatge 0 en una assignatura clau en batxillerat i selectivitat.

Aquí la vocació no estava apagada, simplement havia estat substituïda per la necessitat d’agradar, de ser “guai”, una necessitat que es podria definir millor com ànsia pura de reconeixement...

Però la cosa no s’acaba amb professors maleducats o narcisistes, sempre hi ha hagut el típic cas del professor embolicat amb una “exalumna”, no crec que calgui entrar en detalls, només cal preguntar-se què queda de la vocació quan un docent confon l’aula amb Tinder? Quina mena de missatge es transmet? Quin respecte pot inspirar algú que utilitza el seu entorn educatiu per satisfer vanitats personals?
Aquest mític cas no necessita anàlisi profunda, en si mateix ja és una demostració devastadora de fins a quin punt es pot degradar la professió quan es perd el sentit bàsic: educar.

Els tres casos els professors comparteixen un punt en comú: una vocació malmesa. Cadascú d’una manera diferent, però tots sota la mateixa ombra d’un sistema que no revisa i no acompanya...  No tots els professors són així, gràcies a deu per als alumnes i al respecte que es mereix la professió aquests personatges són una minoria, només cal conèixer-ne un de bo per recordar com hauria de ser realment l’ensenyament. Però igualment quan el sistema permet que aquests comportaments proliferin, és l’alumne qui paga el preu.

És evident que no tots els professors encaixen en els exemples que he mencionat. Hi ha mestres apassionats, compromesos i inspiradors que ens recorden el perquè aquesta professió és tan fonamental. Mestres que sempre quedaran en el nostre record, que ens han guiat (directa o indirectament) en el nostre camí professional, persones que han convertit la seva vida laboral en alguna cosa digna de ser recordada pels altres. Però precisament per això, convé qüestionar-se fins a quin punt el sistema permet que algú sigui professor només pel fet de tenir una cadira assegurada, sense que la vocació o la responsabilitat educativa siguin els veritables motors. Repassar aquests mecanismes no és un atac als docents, sinó una crida a garantir que les aules continuïn sent espais d’aprenentatge, respecte i creixement per a les futures generacions.