Quan l’habitatge sembla «El show de Truman»

Fa temps que a Andorra vivim una versió política d’El show de Truman (The Truman Show): un país que es ven com un decorat perfecte mentre molta gent pateix per pagar el lloguer. A la pel·lícula, un home viu dins d’un plató gegant sense saber-ho: el poble és de cartró pedra, la família són actors i el clima el decideix un director des d’una cabina. Ell se sent segur fins que comença a veure esquerdes al cel pintat. Amb l’habitatge i la inversió estrangera aquí passa una mica el mateix: durant anys hem comprat el relat oficial fins que els preus han començat a foradar el decorat.

En la nostra Seahaven pirinenca, el paisatge és impecable: país modern, acord amb la Unió Europea, inversió estrangera “responsable”, banca professional i una preocupació solemne per l’habitatge. Al centre del control hi ha un superministeri que concentra Presidència, Economia, Treball i Habitatge sota una mateixa firma, amb Conxita Marsol dirigint l’escena. Des d’aquell despatx es decideix què es construeix, quins missatges es projecten i quina llum es posa sobre cada crisi: un dia moratòria, un altre impost, un altre triomf recaptatori. A la pantalla tot encaixa; fora de pla, hi ha qui mira el rebut del lloguer i veu una altra pel·lícula.

Resulta que el gran gir de guió havia de ser precisament la moratòria i l’impost sobre la inversió estrangera immobiliària. Se’ns va dir que s’havia anat massa lluny, que calia “aturar l’efecte crida” i “moderar” l’apetit del capital de fora, que la nova llei posaria fre a l’especulació i protegiria els llogaters. Era el moment en què el director promet que el programa canviarà per cuidar el seu protagonista. Però quan avancem i mirem les dades, descobrim que la inversió no s’ha frenat, que el mercat continua tens i que el fre s’assembla més a un maquillatge sobre el mateix circuit.

La part més delicada del decorat és la lletra petita. L’impost es ven com a dur, però el seu disseny permet bonificacions de fins al 90% per a qui destini el pis al lloguer durant un temps o encaixi en determinats criteris. Allò que sobre el paper són sis punts es pot convertir en un zero coma sis efectiu. Oficialment “aquí tothom paga”, però a la pràctica hi ha passadissos VIP per a qui sap moure’s pel backstage normatiu. Com a la pel·lícula, el que veu l’audiència no és exactament el mateix que es decideix a la sala de control.

Obviament, al decorat també calen números que facin de publicitat integrada. El Govern insisteix que el 83% de les operacions immobiliàries són de residents i només el 17% de no residents, com si aquesta proporció absolgués el capital de fora de qualsevol responsabilitat en la pujada de preus. Però aquesta xifra compta operacions, no volum ni segment: en un mercat tan petit, és fàcil que la part més rendible de la promoció nova i dels productes cars quedi en mans de no residents, mentre els residents es disputen el que queda. Són estadístiques que sonen bé en antena, però diuen poc del que passa als baixos de l’edifici.

Si abaixes el volum de la banda sonora institucional i escoltes el soroll de fons, el show canvia de gènere. Allà on el relat oficial parla d’equilibri i modernització, moltes persones viuen amb la por de no poder renovar contracte, de no trobar pis o d’haver de dedicar mitja nòmina al lloguer. Són els Truman que comencen a notar que el sol surt sempre a la mateixa hora i que alguns discursos sonen calcats. La incoherència entre guió i realitat no es veu en un gràfic, es veu al compte corrent i en converses de cuina, no a les rodes de premsa.

Fins i tot l’oposició juga el paper d’aquells personatges que intenten enviar missatges des de fora del plató. Formacions com Concòrdia o el PS qüestionen que el disseny de l’impost serveixi realment per frenar l’especulació i assenyalen factors incòmodes: sous baixos, poc parc públic, anys de planificació tímida i una economia massa centrada en la construcció i els serveis. Són els moments en què algú es cola a l’emissió per dir-li al protagonista que el món no és ben bé com li han explicat, però la realització canvia de càmera ràpidament perquè res no trenqui el to.

O potser el que fa més por és adonar-nos que el nostre Christof no és només una persona, sinó una manera de governar. Concentrar en un sol superministeri el relat sobre inversió, creixement, treball i habitatge permet un guió coherent a la sala de control, però dificulta separar interessos quan toca decidir a qui es protegeix de veritat: el capital que entra o la gent que hi viu. Quan la mateixa veu ha de tranquil·litzar inversors i llogaters alhora, el risc és acabar parlant un idioma que no protegeix del tot cap dels dos, però que manté el decorat intacte.

Resulta que, en el fons, El show de Truman no parla només de televisió, sinó de llibertat. Truman no surt del plató perquè algú li expliqui una teoria sofisticada, sinó perquè lliga detalls, detecta repeticions i decideix que prefereix el risc del món real a la comoditat d’una mentida perfecta. Amb l’habitatge ens cal un moment similar: menys fe cega en el relat, més dades completes, més debats oberts i decisions que no es puguin resoldre amb un simple canvi d’il·luminació.

Al final de la pel·lícula, Truman arriba a la paret del cel pintat, troba la porta i s’acomiada amb un “bon dia, bona tarda i bona nit” abans de travessar-la. El programa s’acaba, però la vida comença. Potser aquí no tindrem un gest tan cinematogràfic, però sí que podem triar si volem seguir mirant el nostre propi show satisfets amb el decorat o si, d’una vegada, obrim la porta d’un debat real sobre habitatge, inversió estrangera i repartiment de poder. La diferència entre viure en un plató o en un país adult no la marcarà cap director omniscient: la marcarà la capacitat de la gent per deixar de ser només audiència i començar a ser, de veritat, protagonista.

Josep Guirao – filmmaker