El poble andorrà no és sobirà

Andorra continua sent l’únic país europeu amb una prohibició total de l’avortament, on tant la dona com el metge poden ser condemnats a presó per un acte mèdic que en qualsevol altre lloc d’Europa és un dret reconegut. Davant d’aquesta anomalia, cal dir prou: un país que es vol sobirà no pot seguir delegant la meitat de la seva ciutadania a la voluntat d’un sol home.

Andorra té l’honor —irònic, però real— d’estar a l’alçada penal de països com El Salvador, Hondures, Nicaragua, Surinam o Haití: en tots ells, l’avortament és un delicte penal tant per a la dona que el busca com per al metge que l’atén, amb penes que poden anar de dos anys i mig fins a tres dècades de presó en els casos més extrems. 

Mentre la majoria del món avança cap a lleis que prioritzen la salut i la llibertat reproductiva i sexual de la dona, com França que ho protegeix a la seva Constitució, nosaltres compartim companyia amb estats sovint criticats per organismes de drets humans per la seva cruesa restrictiva. És aquesta l’Andorra que volem representar?

Andorra es defineix com un estat sobirà, però manté un sistema en què un dels caps d’Estat és un bisbe que condiciona, de facto, fins on poden arribar les lleis quan es tracta de l’avortament i dels drets de les dones. Des de fa anys, el missatge és sempre el mateix: compte amb el Copríncep episcopal, no toqueu segons quins temes, no arrisqueu el coprincipat. Quan es parla de temes que molesten a la mitra, apareix la mateixa ombra: la por que una decisió legislativa faci tremolar l’equilibri institucional.

És molt important recordar, si hi ha algú que encara dubta: un dret no és una obligació. El dret a avortar no obligarà a les dones a avortar, així com el dret al divorci, el dret a vot, el dret a un habitatge dig... ui no, aquest no (malgrat estar legislat).

La pregunta és òbvia: pot parlar-se de sobirania plena quan una part del país veu com la seva llibertat reproductiva queda sotmesa al veto moral d’un sol home que ningú no ha elegit a les urnes?

L’avortament a Andorra continua sent il·legal fins i tot en supòsits extrems com violació, malformació greu del fetus o risc per a la salut de la mare, i això condemna les dones que ho necessiten a marxar del país —143 van avortar a Catalunya només el 2024, segons dades del Departament de Salut—, assumint costos econòmics, emocionals i de salut que recauen especialment sobre les més vulnerables. No és una qüestió abstracta de dogmes: és una realitat molt concreta de dones que han de convertir un acte mèdic en un exili silenciós, mentre el Codi Penal amenaça amb presó tant a qui decideix com a qui ajuda.

En aquest escenari, el Copríncep episcopal no és una figura simbòlica i prou: és l’home que, sense experiència directa de la maternitat, sense ser escollit pel poble andorrà i sense ni tan sols viure al país, condiciona el marc legal que regula el cos i el projecte vital de la meitat de la població. Quan això passa, el problema deixa de ser només religiós per esdevenir un problema de qualitat democràtica i de sobirania.

La pressió eclesiàstica sobre Andorra no s’estrena amb l’avortament: ja es va fer sentir amb el matrimoni homosexual, amb el divorci i amb qualsevol pas endavant en drets civils, sempre sota la mateixa lògica de l’advertiment i la retenció. Amb l’avortament, però, el xantatge arriba més lluny, perquè s’hi afegeix la possibilitat d’una crisi institucional si el Consell gosa legislar en contra de la doctrina.

Mentrestant, l’Estat es permet la hipocresia de mirar cap a una altra banda: es manté la prohibició en nom de la tradició i del coprincipat, però es tolera que la solució real sigui exportar el problema, enviant les dones a avortar fora i fent com si aquí no passés res.

Aquesta situació obliga a una definició madura de què vol dir sobirania al segle XXI. Un país sobirà és aquell on les decisions que afecten els drets i les llibertats es prenen d’acord amb la voluntat de la ciutadania i els estàndards de drets humans, no segons el dictat d’una autoritat religiosa. La fe, quan és autèntica, no necessita imposar-se per via de Codi Penal, ni convertir en delicte la realitat d’una dona que no pot o no vol continuar un embaràs.

Si el Consell General legisla en favor de l’avortament, no està agredint cap fe; està complint el seu deure de protegir la salut, la dignitat i la llibertat de les persones. I si el Copríncep episcopal considera que això és incompatible amb el seu càrrec, aleshores la pregunta és si la sobirania andorrana ha de continuar segrestada per aquesta incompatibilitat o si el país és prou adult per adaptar les seves estructures a la realitat dels seus habitants.

Quan el preu del silenci són drets vulnerats, dones expulsades de facto del sistema sanitari i una sobirania dubtosa, callar deixa de ser prudència per convertir-se en renúncia. Per tant, penso que el que s’ha de fer és, senzillament, legislar a favor de l’avortament, amb totes les garanties sanitàries i èticas. És un acte de sobirania real: el poble, a través dels seus representants, ha de decidir prioritzar la vida i la llibertat de les dones per damunt de les amenaces d’un càrrec religiós.

Si aquest càrrec decideix marxar perquè Andorra protegeix els drets de la seva ciutadania, que sigui ell qui assumeixi la responsabilitat de trencar amb el país; el que no pot fer un estat que es vol sobirà és continuar vivint sota el xantatge permanent de qui confon els dogmes amb la Constitució. Al final, la disjuntiva és senzilla: o sobirania o tutela; o drets de les dones o por a desagradar el bisbe.