Madurar en política

Madurar en política implica moltes coses. Implica experiència, coneixement, sentit institucional i una certa humilitat intel·lectual. Però, sobretot, implica entendre que la política no gira al voltant d’un mateix, sinó del servei a la comunitat. 

Madurar en política implica aprendre a dialogar amb qui pensa diferent. Hem de tenir present que la democràcia no consisteix a envoltar-se de persones que ens donen la raó, sinó a gestionar les discrepàncies amb respecte i intel·ligència. 

Per això resulta preocupant observar determinades actituds com per exemple les de dins del Comú d’Andorra la Vella, on sovint es transmet la sensació per part de l'equip de govern que el desacord és percebut com una molèstia i no com una oportunitat per enriquir el debat públic. Un cònsol madur no és aquell que imposa la seva visió, sinó aquell que sap integrar sensibilitats diverses en benefici de la parròquia.

Madurar en política implica saber quan parlar i quan escoltar. Vivim en una època en què massa dirigents senten la necessitat d’opinar sobre qualsevol qüestió per a treure el vídeo a xarxes. Aquest fenomen és especialment visible en algunes intervencions de Pere Baró. 

Qui parla de qualsevol tema amb una seguretat admirable, encara que sovint no existeixi ni formació ni experiència que la sustenti. Massa sovint les seves declaracions semblen construïdes a partir de consignes genèriques pròpies de la IA i eslògans previsibles més que no pas d’un coneixement profund dels temes que aborda. El resultat són discursos artificials, repetitius i desconnectats de la realitat, més propers al llenguatge automatitzat d’una intel·ligència artificial que a la reflexió pròpia d’un líder polític que “intenta arribar” a governar un país.

Sòcrates afirmava que la primera forma de saviesa consisteix a reconèixer allò que no sabem. Malauradament, una part de la política sembla haver arribat a la conclusió exactament oposada: opinar sobretot s’ha convertit en una obligació, encara que no existeixi coneixement ni experiència sobre la matèria. I el més preocupant és que, quan algú els fa notar aquesta mancança, no ho interpreten com una oportunitat per aprendre, sinó com una ofensa personal! Com si assenyalar els límits del coneixement fos un atac a la dignitat de qui parla, en lloc d’un exercici d’honestedat intel·lectual imprescindible per a qualsevol responsable públic. Alguns ho perceben com una falta de respecte, quan en realitat el veritable respecte envers els ciutadans consisteix precisament a no fingir coneixements que no es tenen.

Madurar en política implica construir, no només assenyalar. I aquí trobem probablement una de les grans limitacions del PS actual. Durant anys ha construït bona part del seu discurs sobre la crítica permanent. Tot està malament, tot és insuficient, tot és injust. Però quan arriba el moment de presentar alternatives concretes, viables i econòmicament sostenibles, el discurs sovint es dilueix.

Governar és difícil. Però aquesta reflexió ens porta a una qüestió encara més profunda: qui decideix què està bé i què està malament? Qui construeix el relat moral d’una societat? Ens agrada pensar que els nostres principis són fruit exclusiu de la nostra llibertat individual. Que hem escollit els nostres valors després d’una reflexió racional. Però fins a quin punt això és cert?

Nietzsche va dedicar bona part de la seva obra a qüestionar l’origen de la moral. Segons ell, moltes de les idees que considerem evidents no són veritats universals, sinó construccions històriques imposades per determinades estructures de poder.

Per això convé distingir entre moral i valors. La moral són les normes que una societat considera correctes en cada moment, els valors són els principis que perduren i orienten la nostra conducta. La paradoxa és que una part de l’esquerra actual afirma combatre els dogmes mentre intenta monopolitzar la definició del bé i del mal. Ja no importa si una proposta funciona, sinó si encaixa en el relat emocional dominant. La política deixa de ser una confrontació d’idees per convertir-se en una competició de superioritat moral.

Qui discrepa ja no és algú que pensa diferent, sinó algú a qui es pretén desacreditar moralment. Aquest és el gran triomf del populisme contemporani: no busca convèncer, busca culpabilitzar. No vivim una crisi de valors, sinó una batalla pel control del relat moral on sembla que el socialisme es creu veu legitima per dir el que està bé i el que no.

I precisament per això necessitem polítics madurs, polítics capaços de dialogar, escoltar, rectificar i construir. Perquè una democràcia sana no és aquella on uns imposen la seva superioritat moral als altres, sinó aquella on ningú pretén ser el propietari exclusiu de la veritat.