Allò que les fotos no expliquen

Andorra ha rebut la visita d’una delegació parlamentària de San Marino. A primera vista, pot semblar una trobada institucional més. Però la realitat és una altra: aquest tipus de visites tenen molt a veure amb el nostre dia a dia, amb com vivim, treballem i projectem el país cap al futur.

Parlo des d’una doble mirada. He treballat —i ho soc professionalment— com a diplomàtica d’Andorra, però avui escric com a consellera general i membre de la Comissió de Política Exterior. Aquesta experiència m’obliga a dir-ho amb claredat: la política internacional només té sentit si és útil. Útil per a la ciutadania. Útil per donar respostes concretes a realitats concretes. I aquest ha de ser sempre el motiu que la guiï.

Amb els representants de San Marino vam començar la visita a Casa de la Vall. No només per fer una foto —que també—, sinó com a punt de partida per parlar de continuïtat institucional, de sobirania i de futur. Vam parlar, sobretot, del que significa ser països de reduïda dimensió en un entorn complex: límit de creixement, economies obertes, una forta dependència dels països veïns i la necessitat constant d’equilibrar identitat pròpia i integració exterior. Aquesta és, probablement, la millor definició de sobirania avui: decidir per un mateix sense voler quedar al marge del món.

Les problemàtiques que compartim amb San Marino són fàcilment identificables per qualsevol ciutadà andorrà. Ells conviuen diàriament amb Itàlia; nosaltres, amb França i Espanya. Aquesta realitat comporta una mobilitat constant de treballadors, estudiants i empreses, però també tensions inevitables. Pensem, per exemple, en tot el que implica l’accés a serveis sanitaris especialitzats, el transport transfronterer o la dependència d’infraestructures que no controlem directament. Són qüestions molt concretes que condicionen la vida quotidiana de milers de persones.

San Marino ha viscut —una expressió que ens resulta familiar— un procés d’adaptació gradual del seu model econòmic a un entorn internacional cada vegada més interconnectat. La seva economia, molt oberta i estretament vinculada a Itàlia, posa de manifest la importància de gestionar amb cura les relacions amb els territoris veïns i de disposar de marcs estables de cooperació. 

Aquest context ha alimentat el debat sobre com reforçar la competitivitat, consolidar sectors amb valor afegit i avançar cap a un encaix europeu que aporti més seguretat i previsibilitat. Per a Andorra, que afronta reptes molt similars —tot i amb una estructura econòmica diferent i sense una base industrial pròpia—, aquesta experiència ofereix elements d’anàlisi especialment rellevants.

Un dels temes centrals de la visita ha estat, inevitablement, la relació amb la Unió Europea. Tant Andorra com San Marino han buscat en l’Acord d’associació una cosa molt senzilla: poder-se relacionar amb Europa, aprofitar-ne les oportunitats —en mobilitat, economia, drets i programes— sense perdre el control sobre les decisions clau que defineixen el model de país. I això només és possible partint del respecte i del coneixement profund de la nostra realitat. O, com ho expressen amb molta precisió des de San Marino: integrar sense homogeneïtzar.

Aquest debat tampoc és teòric. Té conseqüències molt pràctiques. Parlem de joves que estudien fora i volen fer-ho sense obstacles administratius. Parlem d’empreses que necessiten seguretat jurídica per operar en un entorn europeu cada vegada més regulat. Parlem de drets socials, de protecció laboral i de serveis públics sostenibles en societats petites i progressivament envellides. La política exterior és precisament això: crear les condicions perquè la vida quotidiana sigui una mica més fàcil i una mica més justa.

San Marino també ha afrontat debats socials que a Andorra coneixem bé: drets reproductius, adaptació de la legislació a una societat que canvia, l’equilibri entre tradició institucional i drets individuals. No es tracta d’imitar models, sinó d’entendre com altres països amb realitats semblants han gestionat processos complexos, quins errors han pogut evitar i quines tensions han hagut d’assumir.

Intercanviar amb San Marino ens permet parlar de tot això sense filtres ni discursos grandiloqüents. Ens permet contrastar solucions, compartir dubtes i defensar millor els nostres interessos en un context internacional. I ens recorda una idea fonamental: que la veu dels estats de reduïda dimensió territorial compta, especialment quan s’expressa amb claredat, cooperació i voluntat de consens.

La política exterior no és un espai aliè a la ciutadania, sinó una eina al servei del país. Ben enfocada, permet protegir els interessos col·lectius i reforçar la projecció d’Andorra i dels seus ciutadans. Aquest és el criteri que hauria de guiar cada reunió i cada relació institucional.