EDITORIAL | Els relats, com les mentides, tenen les cames molt curtes

Els problemes, com el de l’habitatge, generen malestar i indignació. Però els problemes s’arreglen treballant en una solució, que s’ha de basar, en primer lloc, en la identificació de les causes del problema. És clar, si per raons de discurs o relat les causes no estan ben identificades, les solucions que es poden proposar són del tot innòcues.

Sempre que parlo amb amics i coneguts a Andorra m’expliquen que l’habitatge està molt car, i fins aquí estem d’acord. És una obvietat. Seguidament, m’expliquen que el problema és l’arribada de “youtubers” i empresaris nouvinguts, i no ho diuen perquè siguin científics socials especialistes en economia, sociologia i demografia, sinó perquè és el relat.

És un relat impulsat pel Govern, amplificat pels mitjans de comunicació —afins al Govern—, i que no busca una solució, sinó focalitzar el malestar social contra un col·lectiu. 

Perquè és clar, si s’empipen amb els “youtubers”, potser no s’empipen amb el Govern. I si, de retruc, el Govern impulsa mesures contra els nouvinguts i els assenyala, potser aconsegueix calmar les aigües. L’enemic comú és una gran estratègia, tot sigui dit. Chapeau, en comunicació política.

Personalment, prefereixo que em diguin la veritat i es treballi per trobar una solució positiva per a tots. Lamentablement, a vegades, quan hi ha interessos polítics, la veritat passa a un segon pla i, per tant, l’interès general també ho fa.

Però imagino que el Govern deu saber la realitat. La Veu Lliure publicava dades oficials on s’indicava que només el 7% dels permisos de treball atorgats corresponen a persones per compte propi. 

És a dir, no és exactament el 7% de la població, sinó un tipus concret d’autorització laboral. Tot i això, sovint es transmet la idea que la problemàtica de l’habitatge recau en aquest col·lectiu minoritari.

A més, es tracta sovint d’un perfil que lloga o compra habitatges que, generalment, estan en segments de preu elevat. És a dir, un tipus d’immoble que no competeix directament amb pisos de 2 o 3 habitacions, i per tant, amb una correlació no tan directa amb l’increment de preus d’aquest tipus d’habitatge, tot i que el mercat immobiliari té efectes indirectes entre segments.

Si analitzem les dades, veiem que l’increment de població obeeix sobretot a treballadors assalariats i les seves famílies, i que majoritàriament formen part del col·lectiu d’altres nacionalitats. No sembla que siguin “youtubers”, sinó treballadors en sectors intensius en mà d’obra (grans magatzems, construcció, restauració, etc.), d’acord amb l’estructura del mercat laboral andorrà.

A parer meu, hi ha una solució molt clara, i és autoritzar permisos de treball sense residència. Les empreses andorranes poden contractar, però els treballadors no poden viure al país. La quantitat d’espai a les poblacions entre Organyà i la frontera ofereix moltes possibilitats en un radi de 40 minuts aproximadament. Aquesta solució pot dinamitzar l’economia catalana, millorar la renda disponible dels treballadors, permetre a les empreses andorranes tenir mà d’obra i moderar la demanda d’habitatge a Andorra, contribuint a reduir la pressió sobre els preus.

Si voleu, un dia en parlem, però abans cal explicar la veritat de les causes del problema. Si no, bona nit i tapa’t.