EDITORIAL | La pressa per fer el referèndum va per barris

Durant més de tres anys, el Govern ha repetit que l'acord d'associació amb la Unió Europea era una prioritat i que el referèndum arribaria aviat. Avui, però, la realitat és una altra. 

Tant el cap de Govern, Xavier Espot, com el secretari d'Estat per a les Relacions amb la Unió Europea, Landry Riba, admeten que la consulta és pràcticament inviable aquesta legislatura. La pressa, pel que es veu, va per barris.

Cal recordar que durant la campanya electoral del 2023, Xavier Espot defensava que les negociacions havien de continuar en mans dels qui ja les coneixien perquè estaven molt avançades i es podrien culminar en pocs mesos. Tres anys després, el país encara espera un referèndum que havia de ser imminent.

Al llarg d'aquest procés s'han anat anunciant diferents calendaris que mai no s'han complert. El missatge oficial sempre transmetia que l'acord era a tocar, però la realitat ha anat desmentint reiteradament aquestes previsions. El resultat és que Andorra arriba a l'estiu del 2026 sense haver pogut sotmetre a votació el text que el Govern considera el projecte polític més important de les darreres dècades.

Mentrestant, s'ha destinat més d'un milió d'euros de diners públics a explicar els suposats beneficis de l'acord . Campanyes institucionals, presència a la Fira d'Andorra la Vella, exposicions, tripctics i tota mena d'accions de comunicació han presentat l'acord gairebé com una oportunitat sense fissures, mentre les veus crítiques sovint han estat desacreditades o acusades de difondre desinformació.

La realitat, però, és tossuda. Quan La Veu Lliure va anticipar que l'acord acabaria sent mixt i que això en retardaria considerablement la tramitació, aquestes informacions van ser qüestionades. Amb el temps, els fets han acabat confirmant que la naturalesa mixta de l'acord obligava a la ratificació dels estats membres i alterava completament el calendari previst.

També s'ha intentat desqualificar qualsevol debat sobre els efectes de l'acord en qüestions com la lliure circulació de persones, el mercat laboral o la capacitat d'Andorra de preservar les seves especificitats. En una democràcia madura, discrepar no és desinformar. Debatre no és anar contra el país. I qüestionar un acord d'aquesta transcendència és perfectament legítim.

Ara, davant l'evidència que el referèndum no arribarà abans de les properes eleccions, el relat ha canviat. Es diu que són els altres qui tenen pressa. Però convé recordar qui va anunciar reiteradament que la consulta era imminent i qui va convertir l'acord d'associació en un dels principals arguments polítics de la legislatura.

Quan alguns mitjans van informar —a partir de fonts i del debat polític existent a San Marino— que un "no" al referèndum podia afectar la continuïtat d'altres acords vigents amb la Unió Europea, com l'acord duaner o el monetari, aquestes informacions van ser qualificades de desinformació. Tanmateix, durant el darrer Debat d'Orientació Política, el mateix cap de Govern va acabar admetent que l'escenari és, en essència, "aquest acord o cap acord". 

Una afirmació que, com a mínim, dona una nova dimensió a aquelles informacions que mesos enrere es van desacreditar. Si aquesta és realment la disjuntiva que afronta Andorra, cal preguntar-se si la negociació ha reforçat la posició del país o, per contra, l'ha deixat amb un marge de maniobra molt més reduït del que inicialment es va transmetre.

L'acord encara haurà de superar un llarg procés de ratificació i, si finalment arriba a les urnes, serà la ciutadania qui decidirà. Però abans convindria una mica d'autocrítica. Perquè els calendaris fallits, les expectatives creades i els canvis de relat no poden atribuir-se només als imprevistos de Brussel·les. També són conseqüència d'una gestió política que va generar unes expectatives que avui s'han demostrat excessivament optimistes.

La confiança dels ciutadans també es construeix complint els compromisos i explicant la realitat tal com és, encara que sigui menys favorable que el relat inicial.