EDITORIAL | Quan el català arriba fins a la presidència d’Argentina

Ahir va passar un fet que, més enllà de l’anècdota política o mediàtica, té un valor simbòlic immens. El president de l’Argentina, Javier Milei, es va fer ressò a les xarxes socials d’una informació publicada per La Veu Lliure. Pot semblar un simple retuit o una menció més dins del vertiginós ritme de les xarxes, però en realitat representa un moment que marca una petita fita en la història del periodisme andorrà.

És, molt probablement, la primera vegada que un president en exercici es fa eco d’una notícia publicada per un diari d’Andorra.

I el més sorprenent és el context: La Veu Lliure tot just està a punt de complir sis mesos d’existència com a mitjà de comunicació. En aquest breu període de temps, el diari no només s’ha consolidat com un dels més seguits a les xarxes socials, sinó que també ha publicat informacions que han sacsejat el debat públic dins i fora del Principat.

Polítics, diplomàtics, empresaris i agents socials —tant d’Andorra com de fora— han destacat repetidament la qualitat informativa i el rigor periodístic del projecte. Un reconeixement que no arriba per casualitat. Arriba després de mesos de treball intens, d’investigacions i també, cal dir-ho, de resistència.

Perquè si alguna cosa ha definit el camí d’aquest diari és que no ha estat fàcil. Hi ha hagut intents de desacreditar-lo, de marginar-lo o fins i tot d’enfonsar-lo. Però sovint passa que quan alguns intenten silenciar una veu, aquesta acaba sonant encara més forta.

I això és exactament el que ha passat.

Ahir, gràcies a aquesta perseverança, el català —la llengua amb què escrivim i pensem— va aparèixer al mur d’un president de govern davant milions de persones arreu del món. Sense victimisme. Sense discursos plens de lamentacions.

Perquè la realitat és molt més simple: les llengües no viuen perquè se les plori, viuen perquè se les parla.

El català no sobreviurà gràcies a discursos dramàtics ni a una constant sensació de derrota. Sobreviurà mentre hi hagi gent que l’utilitzi amb naturalitat, que el publiqui, que el comparteixi i que el faci circular pel món. I ahir en vam tenir una prova clara.

Andorra, a més, és un país amb una identitat molt particular. Un país petit, però amb una cultura política marcada per la llibertat individual, l’esperit emprenedor i una certa desconfiança cap al paternalisme excessiu de l’Estat. Aquí la gent vol viure la seva vida, construir els seus projectes i prosperar sense haver de demanar permís constantment.

En aquest sentit, no és estrany que moltes persones trobin cert paral·lelisme entre aquest esperit i el discurs polític que defensa Milei. Més enllà de les simpaties o discrepàncies ideològiques, hi ha una idea compartida que ressona amb força: la llibertat com a motor de les societats.

I també hi ha una altra lliçó que cal retenir.

Ahir no només es va fer ressò d’una notícia. També es va demostrar que des d’Andorra es poden fer coses grans. Que un país de poc més de 90.000 habitants pot produir informació capaç de travessar fronteres i arribar fins als centres del poder internacional.

És un motiu legítim d’orgull.

Orgull de país.
Orgull de llengua.
Orgull de periodisme.

Perquè mentre hi hagi gent disposada a escriure, informar i pensar en català amb ambició i sense complexos, el català no morirà.