EDITORIAL | Més llibertat de premsa a Andorra: mèrit col·lectiu o canvi de cicle?

Andorra ha pujat cinc posicions en el rànquing mundial de llibertat de premsa elaborat per Reporters Without Borders. Una millora significativa que s’afegeix a la tendència positiva dels darrers dos anys, en què el país ha passat de situar-se al voltant del lloc 72 fins al 60. Una evolució que convida a la reflexió: què ha canviat realment en tan poc temps?

Des de la direcció de La Veu Lliure, aquesta evolució no es pot entendre sense analitzar els canvis en el panorama mediàtic. Durant anys, el relat informatiu ha estat dominat per un nombre reduït de mitjans, sovint vinculats —directa o indirectament— a interessos polítics o econòmics. Aquest context ha condicionat la pluralitat i, en conseqüència, la qualitat democràtica del debat públic.

Un dels factors clau continua sent el model de finançament. Les subvencions públiques, especialment quan es vinculen a campanyes institucionals, poden acabar generant una dependència que condiciona la línia editorial. És difícil —per no dir impossible— mantenir una actitud crítica amb qui et paga. Aquest és un dels grans reptes estructurals del periodisme andorrà.

Tanmateix, la millora en els indicadors de llibertat de premsa també pot estar relacionada amb l’aparició de nous actors que intenten trencar amb els esquemes tradicionals. 

No tots ho han aconseguit. Alguns projectes han contribuït més a la polarització que a l’enriquiment del debat, convertint-se en altaveus d’interessos particulars. Però també n’hi ha que han apostat per una línia més independent, crítica i oberta.

En aquest sentit, el naixement de La Veu Lliure fa vuit mesos s’inscriu en aquesta voluntat de fer un periodisme diferent: més directe, més exigent amb el poder i més connectat amb la realitat del país. Entrevistes com la recent amb Gerard Piqué o la cobertura de temes sensibles demostren que hi ha espai per a una nova manera d’explicar Andorra.

Als lectors i lectores

Ara bé, seria un error atribuir aquesta millora únicament als mitjans. La ciutadania hi juga un paper fonamental. Sense lectors crítics, participatius i disposats a contrastar informació, no hi ha llibertat de premsa real. Els usuaris que comparteixen, debaten i qüestionen també formen part d’aquest ecosistema.

Alhora, cal ser honestos: el periodisme andorrà viu un canvi de cicle. Alguns mitjans tradicionals han perdut frescor, credibilitat i connexió amb la societat. En paral·lel, emergeixen nous projectes que entenen que el futur passa per qüestionar el poder, no per acomodar-s’hi.

I això no és fàcil. Les pressions, advertiments i tensions formen part del dia a dia de molts professionals. Però en un país petit com Andorra, aquesta funció és més necessària que mai. Si els periodistes no exerceixen de contrapoder, ningú ho farà.

Per això, més enllà de celebrar la pujada en el rànquing, cal entendre-la com un punt de partida. La llibertat de premsa no és un objectiu assolit, sinó un equilibri fràgil que cal defensar cada dia. I en aquest camí, els mitjans que no es deixin condicionar seran els que marcaran el futur.