El Pirineu català perd 1.455 explotacions en dues dècades i alerta d’un col·lapse del sector ramader

La crisi sanitària de la covid-19, l’encariment dels costos de producció —especialment dels pinsos—, l’excés de burocràcia i la manca de relleu generacional han situat la ramaderia de les comarques de muntanya en un punt de col·lapse. Les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) són contundents: a finals del 2024, a l’Alt Urgell, l’Alta Ribagorça, l’Aran, la Cerdanya, el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà només quedaven 1.455 explotacions actives.

La desaparició d’activitat ramadera va molt més enllà de la pèrdua d’instal·lacions o d’una crisi econòmica puntual. Al Pirineu, i especialment als Pallars, aquest sector és un pilar essencial del PIB local. Sense ell, el territori queda reduït a un monocultiu basat en el turisme i els serveis, un model que genera precarietat, incrementa el cost de la vida i expulsa progressivament els habitants.

L’últim Anuari Econòmic Comarcal del BBVA, corresponent al 2024, confirma aquest desequilibri: el Pirineu és una de les zones de Catalunya que més va créixer econòmicament, però ho va fer gràcies als serveis personals —comerç, turisme i oci— que ja superen el 40% de l’activitat total. Aquesta dependència s’ha traduït en pressió immobiliària i un augment constant dels preus de lloguer, especialment afectats per l’expansió de les vivendes turístiques.

Mentrestant, la ramaderia extensiva tradicional, basada en l’economia familiar i en la gestió sostenible del territori, es troba en perill d’extinció. La manca de consum de proximitat, els baixos preus que reben els productors i la dificultat d’accedir a la terra desincentiven la incorporació de nous joves al sector. La mitjana d’edat dels pagesos i ramaders supera els 60 anys, i per cada productor menor de 40 n’hi ha tres majors de 65.

SAT Brams, l’última explotació lletera del Pallars, diu prou

El cas més recent i simbòlic és el de la SAT Brams, a Sort, la darrera explotació lletera activa als Pallars. En un comunicat emotiu, els impulsors descriuen la granja com “el cor del projecte”, un espai de producció però també de comunitat, convivència i aprenentatge. La seva estructura, una societat agrària de transformació, reflectia la voluntat d’anar més enllà de la venda de llet: volien innovar, transformar i enfortir el món rural.

Tanmateix, els motius del seu tancament són els mateixos que afecten explotacions arreu de Catalunya. Sense relleu generacional, amb una rendibilitat mínima i amb obstacles creixents per accedir a la terra, la continuïtat s’ha fet impossible. La davallada del preu de la llet, causada pels excedents i per un mercat desregulat, ha col·locat moltes granges en la situació paradoxal de perdre diners simplement per produir.

A això s’hi afegeix una burocràcia cada vegada més feixuga i la manca de sortida pels excedents, que ha deixat les explotacions en un equilibri precari. La SAT Brams, finalment, ha optat per una decisió “difícil però necessària”, que simbolitza el declivi accelerat d’un sector que, durant dècades, ha estat clau per a l’equilibri social, econòmic i ambiental del Pirineu.

Sense mesures urgents i estructurals, alerten experts i col·lectius locals, el Pirineu pot perdre una de les seves últimes defenses contra la desertització social i la dependència absoluta del turisme.